La geopolítica liberal (I)

La geopolítica com a disciplina científica ha recuperat, en els darrers anys, bona part del crèdit que havia perdut el 1945.

Encara que són poc conegudes, val la pena deturar-se en les aportacions fetes per alguns experts catalans (diplomàtics, economistes, politòlegs, historiadors, etc.). Sobretot, perquè segueixen essent fonts d'inspiració.

Cronològicament, la llista comença amb Carles Badia Malagrida (Olot, 1890-Madrid, 1937) que, ben aviat, publicà el seu treball de llicenciatura de l'escola diplomàtica: El factor geográfico en la política sudamericana (Madrid, 1919). Segons Badia, la marxa lenta de les economies llatinoamericanes (comparada amb la dels EUA) tenia com a causa la repetició de xocs militars entre estats obsolets, que tenen unes fronteres polítiques que, sovint, són producte de l'atzar dels esdeveniments bèl·lics. La seva proposta era passar de l'estret nacionalisme d'estat a les supernacions. En concret, crear 6 confederacions: 1. Plata (Argentina, Uruguai, Paraguai, sud de Bolívia); 2. Pacífica (Xile, Perú, oest de Bolívia, sud d'Equador); 3. Colombiana (nord d'Equador, Colòmbia, Veneçuela); 4. Brasil (amb les Guaianes, el sud de Veneçuela, l'est d'Equador); 5. Antillana-centramericana; 6. Mexicana.

Amb el treball de Badia Malagrida, per primera vegada, hi ha geopolítica feta des de fora dels imperis centrals (Alemanya, Regne Unit, EUA), i pensada per resoldre problemes de la perifèria.

La següent aportació és: Catalunya amb Europa. Més enllà del separatisme (Barcelona, 1932) de Marià Rubió i Tudurí (Maó, 1896 - Barcelona, 1962) i Nicolau Maria Rubió i Tudurí (Maó, 1891- Barcelona, 1981), que signa com a N. Mart. L'anàlisi que fan parteix dels enfrontaments (econòmics, i militars) entre els grans estats europeus, i alhora, de la necessitat de pau, i de benestar econòmic, a Europa.

La proposta és agosarada: construir els Estats Units d'Europa, a partir de 21 petits estats europeus de 2-3-4 milions d'habitants: els 4 nòrdics, els 3 bàltics, els 3 del futur Benelux, els 4 petits de Centreeuropa, Irlanda-Portugal, Grècia-Albània, i, pel seu estatut en projecte, Galícia-Bascònia-Catalunya. Els EUE esdevindrien, amb 91,8 milions d'habitants, i 2,19 milions de km², el principal estat d'Europa. Els altres (França, Alemanya, Gran Bretanya, Itàlia, Polònia) s'hi anirien afegint més tard. En el cas d'Itàlia, li caldria un retorn a la democràcia.

Els 21 estats que formarien els EUE estaven “més interessats que els altres en la cooperació econòmica internacional”, i no tenien les perilloses vel·leïtats bèl·liques dels grans. Els EUE tindrien un parlament, un president federal, una bandera, i, cal subratllar-ho, una “organització en comú de l'aviació civil”. Econòmicament, dins els EUE, s'“obriria el camí al lliure canvi interior”, començant pels sectors productius menys dependents de la protecció: “els automòbils i la fruita”. També, els autors de la proposta pensaven en un règim monetari comú, i en “la creació d'una banca del Superestat”; l'euro i el BCE.

La tercera aportació és La conquête de la Méditerranée (París, 1939) de l'escriptor i assagista d'origen català mallorquí (solleric) Marc Bernard (Nimes, 1900-1983). La idea de Bernard es centra en el caràcter estratègic de l'espai mediterrani català-valencià-balear. Segons Bernard, històricament, aquest espai ha fet, alhora, de pont i de barrera entre dos mons: el cristià i el musulmà. Però, el 1939, si no té autonomia política i econòmica, aquest espai corre el perill de caure en l'òrbita del feixisme italià, que ja ha utilitzat Mallorca com a base dels bombardeigs de la seva aviació militar. D'aquí la proposta de Bernard de reforçar políticament l'arc mediterrani, un espai on s'uneixen tradició democràtica i prosperitat econòmica.

La quarta aportació catalana és la primera on el mot geopolítica és usat ja des del títol: Geografia contra geopolítica (Mèxic, DF, 1943) de Jaume Miravitlles i Navarra (Figueres, 1906-Barcelona, 1988). Ens trobem davant d'un volum enciclopèdic, farcit d'informacions, estadístiques, gràfics i mapes, que té com a objecte descobrir les claus secretes de la II Guerra Mundial. La conclusió de Miravitlles és forta: la geografia, que ell identifica amb l'economia productiva flexible dels aliats, és més forta que la geopolítica, que ell identifica amb l'imperialisme continentalista del Tercer Reich. Hi ha una ombra: el possible hegemonisme central de la URSS.