Una dècada de tisorades

“Realment pensa acabar amb la crisi reformant la Constitució? És això el que vostè proposa?”. La ironia despectiva és de la vicepresidenta Elena Salgado, que així va fer mofa de la proposta que li feia arribar Mariano Rajoy el 19 d'octubre en el debat de totalitat dels pressupostos al Congrés. Deu mesos després de ridiculitzar la fixació d'un límit constitucional al dèficit, Salgado es va entregar ahir a un frenètic carrusel d'entrevistes radiofòniques per lloar les virtuts de la mesura. En el subsòl del canvi de pensament, segons Salgado, no hi ha ni pressions de l'eix Berlín-París ni tampoc la recomanació del Banc Central Europeu (BCE), tot i que el guardià de l'euro sí que va posar deures a Itàlia a canvi de comprar-li deute públic quan també comprava bons espanyols i Silvio Berlusconi ho ha reconegut obertament. “No ens hi ha obligat ningú, ha sigut una decisió autònoma”, rebat Salgado.

Per conjurar les pors d'un sibil·lí atac a l'autogovern, Salgado manté que la regla no envaeix les potestats de la Generalitat “perquè no limita la despesa”. Alhora, avança que la proposta de PSOE i PP serà “flexible i equilibrada”, perquè la idea és que la Constitució reculli que amb un creixement econòmic entre el 2% i el 3% el dèficit serà zero, i amb creixements per sobre del 3% els pressupostos hauran de tenir superàvit. Segons Salgado, en equilibri la regla permetrà un “petit dèficit” de prop del 0,35% que Alemanya té a la Constitució des del 2009.

La insistència de la Moncloa que no hi ha cap pressió en el precipitat acord Zapatero-Rajoy topa amb la paradoxa subratllada per Alfonso Guerra, president de la comissió constitucional del Congrés i ignorat per PSOE i PP en l'única reforma de la carta magna de la legislatura. “No entenc per què hi ha tanta pressa si el límit al dèficit no s'aplicarà fins al 2018”, confessava.

A diluir ironies com la de Guerra s'escarrassa Salgado: “Emetem deute a 15, 20 i 30 anys i els nostres inversors han de saber que els requisits d'estabilitat pressupostària i d'evitar que el deute creixi de forma exagerada estan al màxim nivell de la nostra legislació. És a dir, a la Constitució”. El peatge, però, serà transitar una dècada de tisorades fins a l'horitzó 2018-2020, perquè la previsió de la Moncloa és tancar el 2011 reduint el dèficit del 9,2% al 6% del PIB. Com que el dèficit és la diferència entre ingressos i despesa el més preocupant és que créixer a l'1%, com ara, relega tot l'esforç de contenció a gastar menys. El fet que enguany, malgrat la congelació de pensions i sous públics, l'executiu hagi hagut d'aprovar una tisorada extra de 5.000 milions entre estalvi farmacèutic i avenç de societats a les grans empreses per blindar el fre del dèficit del 9,2% al 6% denota l'abast de l'esforç que caldrà per rebaixar-lo en vuit anys del 6% al zero. Ho resumia Zapatero dimarts al Congrés: “Per a mi el dèficit no és un dogma, és una necessitat”.