DE MEMÒRIA
Mules, ases i cavalls
Durant segles, fins al ferrocarril, el principal vehicle de transport per terra de persones i de càrregues, a la Catalunya moderna, han estat les mules. També, en segon lloc, els rucs i els cavalls. Amb alforges, calesses, carros i carrosses, lliteres i altres carruatges, com, des de finals del XVIII, les diligències.
El cost elevat de la construcció de camins feia impossible, justament, la generalització de l'ús de carros i calesses amb cavalls, i donava prioritat a les mules, més fortes i més estables que els cavalls i els ases.
Les mules podien enfilarse –i baixar! - per terrenys muntanyosos, per camins de bast estretíssims seguint cingleres, i per pendents de fins a 60º. A més, la seva alimentació era molt més barata que la dels cavalls, i la seva salut, molt millor. Resultat: les mules eren, com serien els automòbils, uns vehicles cars. Al 1820, una mula bona podia valdre tant com una casa amb vinya, oliveres i hort (unes 400 lliures catalanes).
Segons Núria Sales, “la mula ha estat durant segles a Catalunya un dels principals puntals de l'economia” (L'Avenç, 62, 1983). Car, a més del treball al camp (llaurar, batre, pujar aigua per regar) i del transport de matèries primeres (llana aragonesa, seda valenciana, cotó granadí) per a la indústria catalana, les mules podien ser el motor que fes funcionar fargues, molins, mines, i que transportés els claus i les armes dels Pirineus , o els papers de la Catalunya central fins a la costa catalana o fins a ciutats de l'interior peninsular, com Madrid.
Després de 1848 i els inicis del ferrocarril, i per bé que la xarxa ferroviària catalana fou, ben aviat, important (i modèlica, pel seu finançament, i pel seu traçat), les mules van continuar tenint un gran protagonisme. Sales n'ha recollit les xifres. L'endemà de 1714, el total de mules a Catalunya s'acostaria a 23.000. El 1808, en paral·lel al fort creixement del segle XVIII, sumaven unes 71.000. A finals del XIX, les locomotores les havien desplaçat un xic: el total de mules seria de 49.000. Al primer terç del segle XX, a desgrat de l'electrificació ferroviària i de l'expansió dels vehicles amb motor d'explosió, el parc de mules torna a créixer fins a arribar a 80.000 mules al 1936. El fort creixement econòmic català d'aquest primer terç de segle pot ajudar a explicar aquest fenomen. Després de 1939, el volum disminueix per diverses raons: destruccions, pobresa i, des de 1948, substitució per camions, però, el 1970, encara hi hauria unes 23.000 mules.
A la Catalunya moderna, una part important del parc de mules era d'importació, car la indústria mulaire francesa era molt eficient, i la demanda de mules de l'economia catalana era molt forta. La continuïtat en el temps i el gran volum de les xifres d'importació de mules són un signe clar del dinamisme de l'economia catalana, fins i tot en períodes que el tòpic defineix com d'estancament.
Així, al 1827, de les 12.000-15.000 mules comprades pels empresaris catalans a les 22 fires de bestiar que funcionaven al territori català, només un 25% eren de producció pròpia. La resta eren franceses: comprades quan tenien 6-8 mesos i, després, alimentades fins als 2-3 anys a Catalunya, especialment, a la Cerdanya i les valls pirinenques, primer, i més al sud, en una segona etapa. (Vuitanta anys després, es pot observar una certa repetició, car la formació del districte de l'automòbil de Barcelona també es nodriria de motors i de patents en bona part francesos).
Només en un curt període exportem mules a França: durant la I Guerra Mundial, car l'exèrcit francès, com tots els exèrcits moderns (com, per exemple, el dels Estats Units), necessitava més mules que mai, per mobilitzar els seus efectius.
Ara: la forta demanda de mules de l'economia catalana és potser una clau explicativa de l'alta qualitat d'algun del seus productes. Així, per exemple, el 1784, el rei Carles III d'Espanya va regalar guarans catalans a George Washington, ramader i primer president dels Estats Units. Aquests guarans, ases destinats a acoblar-se amb eugues per fabricar mules, donarien uns molt bons resultats. Tota la conquesta del Far West n'és testimoni.
‘Imported Mammoth'
El 1819 un granger de Mount Sterling (Kentucky) va comprar a Vic (Osona) un guarà semental de grans qualitats reproductores, d'1,6 m d'alçada, que seria anomenat Imported Mammoth. El va vendre a una granja de producció d'ases de Charleston (Carolina del Sud). Es diu que és a l'origen de la raça asinina catalan-american. De fet, als Estats Units, les importacions d'ases i de guarans catalans van continuar: 82 ases el 1880-81, 500 el 1882-89, 125 el 1902-10. Però les exportacions catalanes (i, especialment, vigatanes) de sementals es van dirigir, també, a França, Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia, Canadà, Mèxic, Cuba, Brasil, Xile, Austràlia, Índia, Àfrica del Sud i Algèria.
