Tecnocràcia al poder
Aquests dies s'ha parlat molt sobre la imposició de tecnòcrates al capdavant dels governs d'Itàlia i Grècia per tal de reprendre el rumb de les seves economies. Aquesta decisió s'explica per la desconfiança dels socis europeus en els governs respectius (Berlusconi i Papandreu), que en lloc de fer les reformes pactades han introduït major incertesa incomplint els acords consignats i perdent el control polític dels seus governs. Per Rajoy, en canvi, la majoria absoluta és un escut impenetrable fins i tot per a Merkozy, tot i que l'elecció del vicepresident econòmic no obviarà el vistiplau europeu.
No hi ha cap dubte que una imposició d'aquest tipus suposa un greuge democràtic. Vulnera la sobirania dels estats en la formació de governs nacionals i, el que és pitjor, imposa als ciutadans uns caps de govern que no han sorgit de les urnes. Tanmateix, la situació és excepcional i en unes economies tan vinculades entre elles qualsevol ensopegada individual arrossega el conjunt cap al precipici. Per evitar-ho, la UE aposta in extremis pel lideratge de tecnòcrates que a més d'estar preparats són alhora bons coneixedors de la realitat europea en el seu conjunt.
Si els tecnòcrates són part de la solució és perquè ofereixen alguns avantatges. Per un costat, l'acció de govern es dirigirà a treballar coordinadament amb la resta de socis, evitant les temptacions oportunistes nacionals que sovint desvien els polítics dels acords i plans previstos pel conjunt. Per l'altre, l'enorme impopularitat dels polítics resta credibilitat a les seves mesures. Els tecnòcrates no viuen de guanyar eleccions, ni d'afavorir grups d'interès. Les seves decisions difícilment perseguiran estratègies oportunistes de curta volada; més aviat voldran conservar el que més valoren: el seu prestigi.
El problema per a la democràcia no són els tecnòcrates, sinó el segrest que exerceixen els aparells dels partits i que impedeix que els més preparats siguin presents en la presa de decisions. La lluita pel poder intern desplaça els millors. Són els més lleials o aquells amb millors capacitats per ampliar o defensar el poder els qui prosperen. Així s'explica la insuportable incapacitat intel·lectual d'alguns representants polítics que mai serien escollits en un sistema de llistes obertes i amb circumscripcions electorals més pròximes al votant. Com hem vist a Catalunya, qui és bo per arrabassar el poder en un partit pot ser precisament el millor per destruir-lo.
Quan els més preparats no prosperen, els partits perden credibilitat i traslladen desconcert i desconfiança a una ciutadania que tard o d'hora els gira l'esquena. I és que, a diferència dels tecnòcrates, els professionals de la política són incapaços de liderar canvis profunds que afecten interessos i generen perdedors. Una democràcia sense capacitat per reformar és una democràcia en decadència. Si és sa qüestionar democràticament el paper dels tecnòcrates, encara ho és més entendre per què els hem anat a buscar. Només així ens convencerem d'alguns dels canvis institucionals profunds que tenim pendents per millorar la nostra democràcia.
