Oli dolç de gust amarg

En un any de pèrdues milionàries, coo­pe­ra­ti­ves i molins par­ti­cu­lars han aca­pa­rat tots els estands de la quin­zena Fira de l'Oli Qua­li­tat Verge Extra, que aquest cap de set­mana se cele­bra a les Bor­ges Blan­ques. Car­tells cri­da­ners ofe­rei­xen l'envàs més popu­lar, el de cinc litres, a dinou euros. L'ale­gria per als con­su­mi­dors és un des­propòsit econòmic per als page­sos: un 63% menys de collita a causa de la sequera, però els preus enfon­sats per sota del marge de la ren­di­bi­li­tat. La llei de l'oferta i la demanda no se'ls aplica igual que als pro­duc­tors de petroli, i les regles de la com­petència, tam­poc. “No sé què li passa a l'oli, però és un des­as­tre”, em deia el direc­tor gene­ral d'una gran dis­tribuïdora fa pocs mesos, encara no sé si amb vol­gut cinisme. És un des­as­tre con­so­li­dat al llarg d'anys d'esca­nyar els pro­duc­tors, de con­cer­tar preus entre qua­tre, de mal­ba­ra­tar a cost de bar­reja un pro­ducte base d'excel·lent qua­li­tat, de falta de pers­pec­tiva comer­cial de les coo­pe­ra­ti­ves, de governs mirant cap a una altra banda. En defi­ni­tiva, de dei­xar morir un sec­tor amb tan­tes pos­si­bi­li­tats com els millors vins euro­peus.

No cal sor­tir de la fira per cons­ta­tar-ho. Oli­ca­tes­sen ha estat reco­ne­gut enguany com el millor oli ecològic de l'Estat espa­nyol pel minis­teri. I ha gua­nyat, per quart any con­se­cu­tiu, el premi en la cate­go­ria de Verd Amarg de la fira gar­ri­guenca. És un molí petit, creat fa pocs anys, que exporta el 70% de la pro­ducció, innova amb pro­duc­tes com ara la gela­tina d'oli i, para­do­xal­ment, té difi­cul­tats per tro­bar tre­ba­lla­dors. “Ningú no es vol embru­tar les mans o con­duir un trac­tor. No hi ha joves”, explica l'Emma, una de les sòcies. I no se'ls espera: “Aguan­tem perquè ens agrada, però em dis­gus­ta­ria que el fill s'hi dediqués.” Ho diu amb gra­ve­tat el pre­si­dent de la coo­pe­ra­tiva de l'Espluga Calba, que pre­senta a la fira Spe­lunca. Oli­ves colli­des manu­al­ment al punt de madu­ració i per obte­nir 4.000 ampo­lles nume­ra­des de l'oli més selecte. “Havíem de can­viar el xip o ple­gar... És una ruïna, va a preu d'aigua.” De la taxa de l'aigua del canal Segarra-Gar­ri­gues, també se'n parla pels pas­sa­dis­sos, men­tre el con­se­ller Pelegrí volta salu­dant pels estands i anun­ci­ant crèdits tous per superar la difícil con­jun­tura anual. La pro­mo­tora pública del canal Segarra-Gar­ri­gues recorda que, si s'apun­ten a regar, la sequera dei­xarà de ser una mal­ves­tat històrica. Aquesta set­mana el govern ha hagut de rebai­xar la taxa pre­vista, men­tre una con­ces­sionària pre­o­cu­pada ofe­reix tota mena de faci­li­tats i amplia el reg a zones de cota alta, com ara l'Espluga Calba. L'obra, anun­ci­ada ja a la República, fa almenys vint anys tard a les Gar­ri­gues, em comenta un pro­duc­tor d'oli. “Poca dis­po­sició té un pagès de 60 anys a inver­tir en el futur, quan els joves no volen saber-ne res, de la terra.” Algú altre farà el negoci. També és històric.