Economia

LA CRÒNICA

Jornada intensiva

Les vagues segueixen el patró de les jornades intensives. Vull dir que treballen des de bon matí fins havent dinat, amb la tarda lliure. A la tarda hi haurà la manifestació, que ve a ser el plat fort del dia, però el que entenem per vaga, o sigui el cessament de l'activitat laboral i la processó de piquets, té lloc al matí.

El primer que s'ha de dir del matí d'ahir és que a Barcelona i voltants els serveis mínims en els transports públics es van complir escrupolosament. Va bé constatar-ho perquè, com que els sindicats són l'ase dels cops de tanta gent i tants opinadors –que també són gent però a més són opinadors–, quedi clar que hi ha coses que es fan responsablement i ens acosten als països més enraonats quan fan vaga.

El segon que s'ha de dir és que, sempre parlant de Barcelona, la vaga va motivar la majoria de comerços del centre de la ciutat. Fins i tot els pakistanesos del Raval i els xinesos del carrer Trafalgar, que no santifiquen ni els diumenges ni Nadal ni el dia de la Mercè, van ahir mig tancar o tancar del tot. El que passa és que la Mare de Déu no té estols per mobilitzar i en canvi les vagues disposen de piquets. Parlant de piquets i de coses del cel. Aquí davant del diari es va formar un piquet informatiu –com hauria de ser si no un piquet nascut davant d'un diari– que, encapçalat per una bandera de la CNT, va pujar la Rambla del Raval, va girar cap a la Filmoteca i es va aturar en sec davant un portal que els seus seguidors no s'esperaven. El portal, una mena de botiga o de bar, una cosa estranya, duia aquesta inscripció: “Comunidad cristiana El Chiringuito de Dios”. La paraula Dios va enervar els manifestants i un d'ells de seguida es va treure un esprai per pintar a la façana tot un clàssic de l'anarquisme: “Ni Dios ni amo”. Va resultar que El Chiringuito de Dios és un local on gent pobra del barri n'acull d'encara més pobra per servir-li menjar. Abans que el piquet ho entengués van tenir lloc unes empentes i uns insults als quals van posar fi els pobres de solemnitat quan van sortir suplicant que els deixessin esmorzar en pau. La de Dios es Cristo, segons l'estricta etimologia.

La Rambla de les Flors era tancada del tot, les persianes de les carnisseries de la Boqueria estaven abaixades i a la plaça de Catalunya hi havia una gran i sorollosa concentració davant El Corte Inglés. Vaig preguntar a una enganxina enganxada a un home: “Què passa, que El Corte Inglés és més culpable de la crisi que, posem per cas, aquell banc que veig aquí al davant?” L'home em va mirar amb severitat: “Miri, senyor meu, l'empresa d'El Corte Inglés ha obligat els seus empleats a treballar sota amenaces i nosaltres venim a rescatar els que volen fer vaga.” L'home va completar la lliçó: “Els piquets no som com ens pinten o ens voleu pintar el periodistes.” És veritat, senties avui moltes ràdios i molta gent opinadora i semblava que els responsables de tots els mals no fossin els financers ni els polítics sinó els sindicats. Els sindicats s'ho han de fer mirar perquè tenen molt mala premsa.

Pels carrers, homes cepats d'absoluta bona fe i esperit de servei com aquells que duien granota i admirem tant quan els veiem en fotos de vagues antigues, encapçalaven fileres de manifestants. Darrere de tot, emboscats i com si anessin vestits per anar a un correfoc, seguien els que busquen brega, els que fan patir per la manifestació de la tarda.