Legislació amb esperit caribeny
En el món del Dret, quan es parla de terminis s'entra en el terreny dels temes sagrats perquè poques coses es consideren tan inadmissibles (fins i tot el Col·legi d'Advocats preveu sancions per qui actuï amb negligència en aquest tema) com perdre les accions sobre un assumpte per culpa d'un descuit, oblit o error de càlcul en els marges de prescripció o de caducitat.
Però quan es tracta d'expropiacions, la qüestió canvia i, fins i tot un especialista en dret administratiu i professor de la Universitat de Girona, Lluís Salvador Esteve Caireta, no pot reprimir un somriure i dir que “els terminis de la llei s'acaben allargant molt”.
Tot i que la llei d'expropiació forçosa es va concebre com una solució finalista per evitar la paralització d'obra pública per culpa de la negativa negociadora d'un propietari afectat, la realitat és que s'ha acabat convertint en el primer recurs a què s'acull l'administració perquè estalvia negociacions amb els afectats i abarateix el cost que paga pels terrenys que ha de menester. Els expropiats tenen ben poques possibilitats d'oposar-se amb èxit a la voluntat d'expropiació de l'administració perquè fins i tot en el cas que es neguin a signar les actes de l'ocupació prèvia (com ha passat sovint en obres controvertides com per exemple línies de molt alta tensió), per començar els treballs, l'administració en té prou de consignar en un compte una quantitat en concepte d'aquesta primera ocupació.
Una acció d'oposició no paralitza el procés d'expropiació ni tampoc les obres, ja que si l'afectat també troba desajustada la indemnització que l'administració ofereix pot recórrer al jurat d'expropiació. És un òrgan administratiu adscrit al Departament de Governació que s'encarregarà de fer les valoracions oportunes i fixarà un preu just. El jurat d'expropiació s'estructura en cinc seccions territorials (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Terres de l'Ebre) i està integrat per un president (amb coneixements de Dret) i diversos vocals que representen institucions amb coneixements en la matèria (des de registradors de la propietat i perits especialistes en valoracions fins a representants de la Cambra de Comerç i dels col·legis professionals).
Amb la llei a la mà, els passos que cal seguir són que l'administració primer paga i, després, ocupa, però el professor Esteve Caireta admet que “normalment no és així”.
Aquesta manera de fer adultera en certa manera el procés d'expropiació ja que, si tampoc no s'està d'acord amb el que decideixi el jurat d'expropiació, hi ha la possibilitat de recórrer als Jutjats Contenciós Administratius.
Però Josep Cuscó, de la Unió de Pagesos, diu: “què et dirà un jutjat? Si quan li toca decidir sobre una finca per allà ja hi passa una carretera què farà? La farà treure?”
