Xarxa foradada
La reforma de la política pesquera comunitària margina el sector pesquer català i amenaça de deixar un 95% de la flota sense ajudes. L'ocupació en el sector ha caigut un 40%
pescadors que
no pas el peix
He viscut durant tants anys amb els pescadors de la costa nord d'aquest país, tinc entre ells tants coneguts, que de seguida que en vull parlar sento la mateixa dubitació que quan es vol parlar d'una persona de la família.” Josep Pla deixava en aquesta reflexió testimoni dels estrets lligams que l'unien amb el gremi de pescadors. Corria l'any 1952 i hi feia referència en el seu assaig titulat Els pagesos. Seixanta anys més tard Pla potser ho tindria complicat per trobar algun pescador amb qui asseure's a compartir un got de vi i fer tertúlia. El sector està tocat i, gairebé, enfonsat.
En tot just una dècada el negoci pesquer de Catalunya ha sofert una escapçada de llocs de treball d'entre el 30% i el 40%. Les 32 confraries de pescadors que feinegen en les aigües compreses entre el cap de Portbou i les Cases d'Alcanar han tingut un progressiu degoteig de baixes. Armadors, mariners, mariscadors i xarxaires, cada vegada són menys, i de les 5.600 persones que hi estaven ocupades en temps del canvi de segle s'ha passat a poc més de 3.000. Les dades surten de la Federació Nacional Catalana de Confraries de Pescadors i, en el mateix sentit, el Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat fa constar que la flota pesquera catalana s'ha aprimat dràsticament, fins al punt que l'any 2011 va tancar-se amb tan sols 1.022 embarcacions operatives.
I el pitjor de tot és que, en aquest cas, després de la tempesta no s'anuncia la calma, ja que la reforma de la política pesquera comuna que prepara la Comissió Europea amenaça amb més mala maror per a la pesca catalana.
Sota l'empara de les tesis que diuen que el mar està sobreexplotat, Brussel·les traça un pla de ruta que busca reduir les arts de pesca suposadament més agressives per al medi ambient i planeja impulsar una política pesquera més proteccionista per al període 2014-2022. La Unió Europea admet que és complicat posar portes al mar, però per assegurar-se que el seu pla arriba a bon port preveu tancar l'aixeta dels euros.
Tant és així que vol potenciar la flota d'arts menors (la considerada pesca més artesanal i que opera a poques milles de la costa) i marginar les ajudes a les embarcacions de més de 12 metres d'eslora sota l'argument que és pesca industrial.
El cas és que més del 70% dels vaixells de pesca catalans fan més de 12 metres d'eslora, i el conseller d'Agricultura, Ramaderia i Pesca, Josep M. Pelegrí, ja ha alertat sobre els perills que la intenció de la Comissió suposa per a la pesca a Catalunya. En aquesta línia, a primers de mes va demanar a Brussel·les mecanismes de flexibilitat que assegurin la supervivència del sector. És del tot necessari, apuntava el conseller davant la Comissió d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural del Parlament, perquè, en cas que la Comissió Europea no variï la seva voluntat, el 95% del sector pesquer català quedarà exclòs de les ajudes que prevegi la nova política pesquera comunitària.
Un fons de subvenció que, paradoxalment, augmentarà de més de 2.700 milions d'euros en el període 2014-2022 -quedant en més de 6.500 milions d'euros-. Però si les tornes no canvien, la flota catalana els ensumarà de lluny, ja que, a ulls d'Europa, els seus vaixells entren en la mateixa categoria que els monstres pesquers que operen durant setmanes a alta mar.
SE LES EMPESQUEN.
En qualsevol cas, posats a fer números, canviar una embarcació de 22 metres d'eslora per dues d'11 metres tampoc és garantia de gaire res, ja que “la pesca de proximitat també està molt malament”: “Que ningú es pensi que és el gran negoci i, si ara resulta que hi ha d'haver més vaixells que s'hi han de dedicar, encara serà menys negoci, i els recursos són els que són perquè hi ha poca plataforma continental.”
Què pesquen les embarcacions d'arts menors que tant agraden a Europa? Esgleas ho explica: “Pesquen a dues o tres milles de la costa i tant munten xarxes com tresmall o palangre. En petita quantitat pesquen de tot: llobarros, orades, pagells, rogers...”
Una manera de pescar que pot donar rendiment però que queda limitada per capturar determinades espècies: “No pots anar a pescar sardina o verats, ni gambes o escamarlans”, un tipus de captures que es troba a 700 o 800 metres de profunditat i que requereix navegar a 30 milles de la costa. Evidentment, per feinejar tan endins calen eslores superiors a 12 metres, però, insisteix el sector, en cap cas es tracta de pesca d'altura (la veritable pesca industrial) com la que es fa als mars del nord o a l'Atlàntic.
Igualment, Esgleas també critica que Brussel·les estigui decidida a deixar de finançar les vedes voluntàries que ja fan els pescadors catalans: “Nosaltres de vedes biològiques ja en fem i, amb el que l'administració paga, l'armador compensa un 50% del que guanyaria anant a pescar.” El personal empleat del vaixell compensa la falta de feina apuntant-se a l'atur. La Federació de Confraries considera que aquest sistema funciona, però Europa és del parer que aquestes vedes no són prou regeneradores.
SOBREEXPLOTACIÓ.
Serà complicat, però, que la Comissió Europea es replantegi els punts clau de la reforma perquè ja ha consensuat un document on sentencia que “la política pesquera necessita una reforma urgent. Els vaixells capturen un volum de pesca superior a la capacitat de reproducció de les espècies”, i on afirma que “tres de cada quatre poblacions estan sobreexplotades”. Posa especial èmfasi en aquest punt quan apunta que la sobreexplotació afecta el 63% de les espècies que hi ha a l'Atlàntic i el 82% de les que són pròpies del mar mediterrani. Aquesta dada coincideix amb els càlculs fets per l'Institut Espanyol d'Oceanografia, que també ha alertat sobre els perills de deixar sec de recursos el Mediterrani.
La clau de volta de la reforma és el concepte “Rendiment màxim sostenible”. Es tracta del volum de captures que ha de garantir tant la supervivència de les espècies més amenaçades com la rendibilitat del negoci pesquer. La Comissió Europea defensa la necessitat de fer un estudi i traçar uns plans plurianuals per pautar quin ha de ser el rendiment màxim sostenible en cada cas. Llavors, cada embarcació treballarà per quotes i decidirà si fer negoci capturant el peix que té assignat o si, en canvi, li surt més a compte cedir o llogar la quota. Hi ha pressa, perquè la fixació del rendiment màxim sostenible s'ha de tenir llest el 2015. Tant els pescadors catalans com el govern, per veu de la directora general de Pesca, Mercè Sanmartí, ja han apuntat que parlar de quotes sense tenir clarament definit un estudi previ de garanties és poca cosa més que fer volar coloms. En concret, Sanmartí ha manifestat més d'una vegada que és inviable tenir-ho llest el 2014.
La Comissió, però, entén que de la ràpida fixació de quotes depèn la supervivència de la pesca a Europa. Sosté la teoria que administrar les poblacions de peix segons el rendiment màxim sostenible suposarà passar d'una pesca intensiva de poblacions escasses a una pesca racional d'espècies abundants. La quadratura del cercle és que, com que a la llarga es trigarà menys a capturar una tona de peix, es reduiran les emissions contaminants i la despesa en combustible (una despesa que s'ha encarit un 170% en 10 anys). De la mateixa manera també entén que el sector ha de fer un esforç per fer les captures de manera més selectiva i eficaç, i és per això que prohibirà radicalment mesures com el triatge. És la pràctica consistent a llençar al mar tot el peix que no es vol i que, segons dades de la UE, suposa el 23% de les captures que es fan. Els pescadors tindran l'obligació de descarregar a port tot el que pesquin i d'aquesta manera es potencia que el sector vagi emprant cada vegada estris i tècniques més selectives.
El sector sosté que és el principal interessat a no esgotar els recursos, i un exemple n'és la Confraria de Palamós, que treballa per definir un pla de gestió de la pesca de la gamba, o els pescadors del litoral tarragoní, que des de fa anys fan una veda voluntària de dos mesos. En aquest sentit, el secretari de la Confraria de Cambrils, Xavier Domènech, comenta: “Ens diuen que s'agafa menys peix, però és que potser és perquè hi ha menys barques treballant.” A Cambrils en 10 anys el nombre de barques d'arrossegament ha caigut de 30 a 19. Domènech és del parer que “s'estan redactant normatives incongruents” i alerta que “potser s'acabaran abans els pescadors que no pas el peix”.