Una anècdota catalana
A l'estiu, el lloc ideal per llegir –des del meu punt de vista– és en un dels parcs que hi ha a Hèlsinki, capital de Finlàndia, on viuen una filla, un gendre i dos néts. És el que feia fa uns dies amb un llibre que acabava de comprar sobre la crisi econòmica que estem passant: Boomerang. The biggest bust. L'autor és un periodista nord-americà que fa un retrat del que ha passat en els estats més afectats, com Islàndia, Grècia o Irlanda i la reacció alemanya. En el capítol dedicat a la crisi grega, el periodista explica una visita al monestir ortodox de Vatopaidi, en el Mont Athos, en el centre d'un escàndol financer en el Parlament d'aquell país fa un parell d'anys. I em vaig trobar amb una història sorprenent. L'explico tal com surt en el llibre.
El monestir de Vatopaidi estava en runes i abandonat. Uns monjos es van proposar restaurar-lo i van iniciar una campanya per recollir diners. Van trobar una vella escriptura de propietat de terrenys i van negociar amb el govern grec un intercanvi d'aquells terrenys amb altres d'urbanitzables, on han construït supermercats. D'aquí l'escàndol que arribà al Parlament. Però no en tenien prou. Aleshores van rebre la visita d'un cantant espanyol, que actuava a Grècia, que va mostrar interès pel monestir i els va introduir a l'ambaixada espanyola a Atenes. Els monjos, espavilats, van explicar que el monestir havia estat saquejat i enderrocat per uns mercenaris catalans al segle catorze. Aquest argument fou suficient perquè les autoritats espanyoles fessin un donatiu de 240.000 dòlars, que s'han destinat a reparar la suposada malifeta dels almogàvers.
Alguns historiadors catalans recorden que, fins fa pocs anys, les mares gregues feien callar els seus menuts dient que si no feien bondat vindrien els catalans. No sé si és veritat, però tant me fa. És evident que la colla d'almogàvers no eren precisament germans de Sant Joan de Déu. Tant me fa també si van saquejar o no el monestir de Vatopaidi al mont Athos, aquell indret només reservat als homes. Però sí que m'agradaria saber si és veritat l'anècdota de Michael Lewis, l'autor del llibre. Si ho és, n'hi hauria per llogar-hi cadires, i per aprofitar-la per convertir l'anècdota en categoria, el fet puntual en un de genèric.
Els catalans tenim la pell sensible aquests dies, així com la sensació –i alguns economistes la certesa–, que a més de cornuts hem de pagar el beure. L'expressió no és de bon to, però tampoc ho han estat les declaracions del president de la Xunta de Galícia, les del de la Rioja, les d'aquell coronel jubilat i les de nombrosos personatges mediàtics d'Espanya que semblen estar pagats per excitar els ànims.
I no parlem de fets seriosos com el dèficit fiscal. En un altre context, l'anècdota del monestir grec resultaria divertida, però en aquests temps de retallades, és la punta de la categoria, no de l'anècdota.
