Imperi feble, estat fort

Alguns imperis són, sovint i sobretot, els imperis ideològics, o de ficció literària. Seria el cas de l'imperi espanyol. És un imperi que comença el 1556, amb el rei Felip I, successor del seu pare, Karl von Habsburg, el rei Carles I de Catalunya-Aragó, i de Castella, que seria emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic.

L'imperi espanyol sempre va ser econòmicament feble. Les xifres que dóna l'historiador britànic J. H. Eliot, un dels grans especialistes en el tema, en deixen pocs dubtes. Al 1620, és a dir, abans de les guerres (com la dels Segadors, del 1640) que sacsejaren aquest imperi, al territori administratiu català els pressupostos públics eren els següents: 1. Pressupost de la Generalitat de Catalunya, 160.000 lliures; 2. Pressupost del Consell de Cent de la ciutat de Barcelona, 80.000 lliures; 3. Pressupost del Virregnat: 37.000 lliures; 4. Altres pressupostos públics importants: els de consells municipals com el de Tortosa, 12.000 lliures; o el de Perpinyà, 6.000 lliures.

Els virreis de les terres del Principat de Catalunya de l'imperi espanyol, el 1620 tenien un pressupost que només era un 23% del pressupost del govern català, i un xic menys del 50% del pressupost del govern municipal de Barcelona. O, si es vol explicar a l'inrevés, l'estat català codirigit per la Generalitat i el Consell de Cent, tenia un pressupost (240.000 lliures) que era més de 6 vegades el de l'imperi espanyol al territori català. Era un estat fort, per tant, situat dins un imperi feble. Un estat, però, que no podrà evitar que, al 1659, l'imperi espanyol cedeixi a l'imperi francès una part del seu territori (el Rosselló, el Vallespir i mitja Cerdanya).

En canvi, la idea que s'ha anat gestant i difonent és ben allunyada d'aquesta realitat. Sobretot, perquè mentre l'imperi espanyol s'anava esmicolant (és a dir: a partir del 1714, quan perd Itàlia i desmunta absurdament la Corona de Catalunya-Aragó, i a partir del 1810, quan comença a perdre els virregnats americans), l'anava substituint un estat espanyol de caire liberal, que era externament semblant a molts altres estats europeus del XIX.

En aquesta substitució, el paper de la societat catalana és clau, per bé que sovint és un paper oblidat o negat. En aquest negacionisme sembla que hi està d'acord pràcticament tothom. I resulta que el protagonisme català és un fet: des de les Corts de Cadis (1812) que va presidir Ramon-Llàtzer de Dou, professor d'Economia de Cervera, fins a la Revolució de Setembre (1868) amb Joan Prim –i Laureà Figuerola i la pesseta- al capdavant, i la Primera República (1873), amb Francesc Pi i Margall, i Joan Tutau.

Paral·lelament, mentre el sempre feble imperi espanyol anava caient a trossos, alguns estats europeus (Anglaterra, França, Holanda, Dinamarca, Bèlgica) i els Estats Units d'Amèrica anaven organitzant els seus sistemes imperials, en xarxes cada cop més extenses. Els casos de Suïssa, de Suècia o de Finlàndia són interessants, car són països sense colònies, amb emigrants, sovint empresaris, que es mouen perfectament dins les xarxes dels imperis dels seus rivals europeus.

En el cas de Catalunya, es produeixen tres processos complexos. Primer: des de final del XVIII, molts catalans participaran activament en tots els vessants de la construcció d'estats forts, de Nord a Sud d'Amèrica. Uns estats, unes repúbliques, que havien de ser el marc de l'economia liberal avançada que desitjaven. Segon: d'altres treballen a Cuba, Puerto Rico i Filipines, primer, sota el domini espanyol i després, des del 1898, sota domini nord-americà. I, tercer, els catalans (empresaris, tècnics, professionals diversos) que treballen a altres àrees estatals: als Estats Units, al Brasil, a Austràlia, a l'Àfrica francesa. Al XIX i al XX, no hi ha un estat fort català, l'estat espanyol és l'hereu escampa d'un imperi feble, i l'economia catalana (com la suïssa, o la sueca) s'ha vist obligada a utilitzar altres estats veïns o, en el cas dels Estats Units o d'Austràlia, un xic llunyans.