Jardins de Catalunya (1)

Els jardins són uns béns de consum col·lectiu que tenen un procés de producció molt lent, i un manteniment obligat, difícil i costós. Per la seva pròpia naturalesa, són, alhora, molt fràgils i d'una possible molt llarga durada. Els jardins són uns béns públics, com ara l'educació i la sanitat, que són, sovint, d'iniciativa privada i, si més no, inicialment, de consum privat.

La producció de jardins va interessar molt aviat els economistes clàssics. Eudald Jaumeandreu, a la seva Economia política (1816), considera que és perniciós “per a la nació tenir gran part dels seus capitals sota la forma de comoditat i plaer”, però que justament els jardins en són una excepció. Car “un jardí que, a més de les flors, els camins còmodes i quadres simètrics, té arbres fruiters, verdures, herbes medicinals i altres plantes d'utilitat, és un lloc gens perniciós”.

Al contrari, “les estones delicioses que hi roman el propietari amb la seva família, l'exercici saludable que fa i l'alegria que respira també són béns, i no els menys preciosos”. La raó és que “l'home necessita no únicament aliments, sinó, també, esplaiar-se”. De fet, “els plaers innocents que li ofereix la naturalesa reunida per l'art en un petit recinte generen una utilitat més avantatjosa que si l'espai produís productes materials”.

El problema ve si l'ús d'aquest producte es limita als seus propietaris. De la qual cosa, la tendència, a la llarga, de fer-ne un ús públic. Això és el que ha anat succeint, en termes generals, als països on la democràcia ha anat arrelant.

Si fem cas d'estudis globals, com ara el d'Alain le Toquin i Jacques Bosser, Deux mille ans de jardins (París, Editions de La Martinière, 2006), i el d'Ehrenfried Fluckert, Gartenkunst in Europa (Colònia, Könemann, 2000), la societat catalana ha estat històricament una gran productora de jardins de gran qualitat. De fet, entre els 80 jardins de totes les èpoques i els cinc continents que presenta l'estudi de Le Toquin-Bosser, n'hi ha molts de catalans. Potser massa. No ho discutirem. És millor analitzar-los un per un.

Els dos primers jardins catalans de l'antologia són dos jardins medievals. El primer és el jardí del claustre del monestir de Pedralbes. Una iniciativa del 1326 de la reina Elisenda de Montcada, gestionada per les monges de l'orde de Santa Clara, i tutelada, des del 1357, pel Consell de Cent, el govern municipal de Barcelona. Ha funcionat, sense interrupcions significatives, des d'aleshores. Ara, és un jardí municipal obert al públic.

El segon és el jardí del claustre del monestir de Santes Creus, una iniciativa de l'orde del Cister. Inaugurat el 1336, fou destruït com a efecte col·lateral de la desamortització, la violenta revolució burgesa del 1833, que posà a la venda els béns dels ordes religiosos. La reconstrucció del monestir i la reproducció del jardí fou, és clar, lenta, i difícil. També és, actualment, un jardí obert al públic.

El tercer jardí català d'aquestes antologies és un jardí extraordinari, projectat per l'arquitecte Domenico Bagutti i construït en els temps de la Il·lustració, que és conegut amb el nom de parc del Laberint d'Horta. En aquest cas, la iniciativa és d'un membre de la noblesa catalana, Antoni Desvalls. La seva família havia optat pel model confederal austríac; l'endemà del 1714, derrotada, s'havia exiliat a Viena, i, més tard, havia pactat el retorn. La construcció del jardí fou llarga, i la família es va ocupar de la seva conservació fins als anys seixanta. Avui, forma part del sistema de parcs municipals de arcelona. Però, la producció catalana de jardins ha continuat...