1714-1794: armes catalanes per als borbons

Entre el 1714 i el 1794, les fàbriques d'armes situades al territori de l'antic Principat de Catalunya van produir 256.572 armes de foc i 58.179 armes blanques, sempre segons els estudis de Ricard Martí, que pensa que les xifres reals eren molt més grans (unes 400.000 de foc i 100.000 de blanques). Es tracta d'una quantitat fabulosa que situa Catalunya entre els primers productors d'armes de l'Europa moderna i que fa que la indústria de l'armament sigui la quarta pota de l'arrencada moderna de l'economia catalana, juntament amb l'exportació dels teixits estampats de cotó coneguts com a indianes, els destil·lats de vi coneguts com a aiguardents i els fulls de paper que, a Amèrica, eren el papel catalán.

La monarquia borbònica, guanyadora en la guerra de Successió a la corona de les Espanyes, va adoptar, d'entrada, diversos i contundents paquets de mesures per controlar els súbdits de la corona de Catalunya-Aragó, que majoritàriament havien optat pel candidat austríac. Un d'aquests paquets va ser el desarmament de la població, ja que bona part de la població catalana disposava -per diversos conceptes- d'armes. La repetició de les prohibicions al llarg dels anys fa pensar en la seva escassa eficàcia, en la resistència dels catalans a ser desarmats.

Ben aviat, però, els Borbons van encarregar armes, municions, pólvora -i botes, barrets, tendes de campanya- a nombrosos fabricants catalans, ja que veien menys segurs els subministres provinents de Brescia, Milà o Venècia. Les fàbriques d'armament catalanes es localitzaven, sobretot, a l'àrea del Pirineu i el Prepirineu: a Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Olot, Solsona, Sant Llorenç de la Muga, Cardona. Però, també, a Manresa, Sallent, Girona, Vic, Igualada. O al sud: a Tarragona i Tortosa. El cas de la foneria de canons de Barcelona, que funcionava des del 1537, és especial, ja que, ampliada el 1749, esdevindria una de les grans d'Europa.

A partir del 1794, les fàbriques catalanes van deixar de ser útils a la monarquia dels Borbons per diverses raons. Una és que estaven localitzades, en temps de guerres contínues amb França, massa a prop de la frontera. Des d'aleshores, les fàbriques d'armament serien a Astúries, el País Basc, Toledo i Sevilla.

Les destreses adquirides en la fabricació catalana d'armes es van dirigir, al segle XIX, sortosament, a altres sectors amb necessitats de tecnologies avançades: la construcció de maquinària tèxtil, la construcció d'impremtes i premses, la fabricació de bombes d'aigua, etc.

Les armes fabricades a Catalunya estaven destinades als exèrcits dels Borbons hispànics, que tenien uns grans espais d'actuació, dins i fora de la monarquia hispànica i de les seves colònies. Però també es vendrien i s'exportarien a altres exèrcits. Segons Ricard Martí, “la difusió (de les armes catalanes) aniria des d'Amèrica fins a Rússia, del nord d'Àfrica fins als països nòrdics i Anglaterra” (Cataluña, armería de los Borbones. Barcelona, Salvatella, 2004).

La conservació i el col·leccionisme d'armes catalanes antigues no han estat mai prioritaris, ja que no han tingut, com a tals, un estat propi al darrere. D'altra banda, les informacions sobre armes a col·leccions particulars són, és clar, molt opaques. De l'estudi de Martí, deduïm que es conserven armes catalanes als museus de Barcelona (Museu Militar, avui tancat), Madrid (Museo del Ejército, Museo Naval), Sevilla (Archivo General de Indias), Copenhaguen (Tojhusmuseet), Estocolm (Kungl. Livrustkamaren), Londres (Rotunda Museum), Nova York (Metropolitan Museum), Saint Agustine, Florida (castell de San Marcos) i “els museus de les fronteres del nord del virregnat de Nova Espanya: Texas, New Mexico, Arizona, Califòrnia”.