A punt de complir el primer any en la presidència de l'Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT), Joan Pedrerol ratifica la solidesa d'una indústria, la química, que anualment mou prop de 15.000 milions d'euros a Catalunya.
Fa quatre mesos, en l'informe públic de l'AEQT, presentava uns números que preveien tancar el 2012 amb un creixement del 0,8%. S'ha complert, aquesta previsió?
No tenim les xifres tancades de tot l'any, però probablement serà menys del que podia semblar llavors. No parlarem de decreixement però si de creixement zero. No són xifres alarmants però aquell lleuger creixement sembla que més aviat es quedarà en valors semblants als de l'any anterior.
També es preveia un creixement de l'1,3% el 2013.
El 2013 ha arrencat igual que la part final del 2012. Queda molt d'any per endavant i el fonamental és mantenir l'activitat basant-nos en els productes que fem, a mantenir la diferenciació i la competitivitat. Amb un any és difícil que hi hagi variacions fortes i els resultats vénen més de la feina feta anys enrere que no pas del que facis en un moment concret. Amb això vull dir que amb els productes que es fabriquen aquí, s'ha anat fent força feina des del punt de vista d'estalvi de costos en els processos, i no em refereixo a l'estalvi de personal perquè l'ocupació és constant, sinó estalvi, per exemple, en les energies. El 2012 totes les empreses han anat fent estalvis i reducció de consums d'energia per unitat produïda.
La competitivitat rau aquí?
Una de les coses de què ens queixem és que els costos en energia són inamovibles. Per exemple, nosaltres, a la refineria de Repsol, el 2012 ha estat l'any de tota la història de la refineria en què menys energia s'ha consumit per cada barril de cru processat. Això és fruit de programes específics i d'inversions per detectar on es pot actuar. El que hem de fer és mantenir-ho, reduir costos per ser competitius en un món global. Tot això va a favor per quan entres en l'exercici següent. Però tu fas l'esforç de reduir els teus consums d'energia i per l'altre costat te n'apugen el preu, amb la qual cosa, el preu que pagues per l'energia continua sent el mateix. El que pagues per tona produïda és la suma dels quilowatts que calen multiplicat pel que em costa cada quilowatt. Baixem un factor però algú se n'aprofita i ve i et diu: “te n'apujo l'altre.” Si es fa un esforç és per sortir-ne beneficiat, no perquè vingui un altre i se n'emporti el benefici.
Fa temps que es queixen del cost energètic. L'Estat espanyol té una dependència exterior de l'energia del 75,6%, no li sembla evident, que qui més en necessita, més pagui?
La queixa ve pel cost unitari de l'energia que hi ha en aquest país i pel cost que hi ha en altres països on es fabrica el mateix. Si en altres països és més barata, d'entrada, fabricar allà surt més barat fent tot el procés exactament igual. Si tu aquí abaixes el consum i t'apugen el preu, ja m'ho explicaràs. El problema és la barreja energètica, el mix energètic, de l'Estat espanyol, aquí es fabrica una energia que és cara. Jo no diré quina és la millor combinació d'energia però aquí es va apostar pels cicles combinats, pel gas. I de gas n'has de comprar perquè no en tenim.
La competència quina és? Cap on pot volar, el negoci?
Cap als països asiàtics i al Pròxim Orient.
I els costos de transport?
Compensen, perquè a part de l'energia més barata, també hi ha unes matèries primeres més barates. El cost de transportar el producte és una barrera però si els costos energètics i els de la matèria primera són més baixos, aquesta barrera la saltes.
L'alternativa per competir?
La diferenciació. Si has de competir amb preu és millor que no t'hi posis, és il·lús. Per fer el mateix que fan els àrabs, no t'hi posis. Fes coses que requereixin més coneixement, que aportin un valor per al mercat. I tingues-ho clar, tu treballes plàstics nous o fas quelcom innovador pel món de l'automòbil i t'ho copiaran. Tingues, doncs, una alternativa. És una cursa, el que avui és una especialitat, d'aquí a 2 o 3 anys serà una comodity (mercaderia comuna). Has d'anar un pas endavant.
Les exportacions han suposat el 60% de la producció. La tendència es manté? El 60-40 és un bon equilibri?
Les capacitats de producció del polígon químic de Tarragona estan estabilitzades, en aquest moment no hi ha inversions a efectes de capacitat. No hi ha implantació de noves plantes de producció, però tampoc no hi ha amenaces de tancaments de plantes. És una situació estable. Mantenint la producció actual, el normal és que si l'economia espanyola es recuperés, la demanda interna cresqués.
Augmentaria la producció?
D'entrada, no. Es rebaixaria l'exportació i això seria un bon senyal de la recuperació de l'economia espanyola. En canvi, si l'economia espanyola va a menys, l'exportació pujarà; llevat que parem plantes, que això és el que no es vol fer.
Per tant, a la química tant li és exportar o no. Al contrari, és preferible el mercat intern?
Sí, perquè logísticament tens menys costos. Un cop produït, portar el producte a Saragossa és més barat que dur-lo a Varsòvia. Però si Espanya continua en crisi i depressió, la sortida s'ha de buscar a fora. Si l'economia es recupera, la primera reacció no és fer un increment de producció sinó satisfer el mercat espanyol. En tot cas, és després, quan veus que has desatès mercats que podries satisfer i quan et pots plantejar fer augments de producció. En canvi, amb l'escenari actual no hi haurà mai creixement de les produccions d'aquí perquè ningú muntarà una planta a Tarragona per satisfer el mercat rus.
Parla d'escenari d'estabilitat, no es veu creixement ni a mitjan termini?
Potser fins i tot és bona notícia parlar d'escenari d'estabilitat. Agradaria poder dir que s'obrirà una instal·lació i que s'ocuparà 200 persones? Si, és clar que agradaria, però no estem en aquesta situació.
I els 400 llocs de treball que havien previst generar en 4 anys?
Es mantenen. S'han de cobrir jubilacions i vacants.
Destaquen la importància de l'R+D+I. S'ha de fer amb la Universitat o cada empresa que faci en funció de les necessitats?
S'ha de fer amb la Universitat i, aquí, Tarragona hi té un punt a favor. Però hi ha processos de producció molt específics i que requereixen un nivell de coneixement en un sentit concret. No és un coneixement que estigui ni dins de les companyies, sinó en mans d'especialistes externs. Llavors, el suport ja el busques en aquestes companyies d'àmbit mundial que coneixen molt bé una tecnologia concreta.
La posició de poder de la indústria química ha quedat clara en la licitació del Tercer Fil (connexió provisional amb ample de via europeu) per part de Foment. La química aguanta quan molts cauen. És per això, que els escolten?
Potser el que sí que s'ha fet palès és el que pot aportar el sector des del punt de vista d'economia per al país. Entre els seus avantatges hi ha el fet de ser una activitat de molta inèrcia, sense gens de volatilitat. No és una economia que avui hi sigui i demà ja no. Costa posar-la en marxa però també costa aturar-la perquè un cop arrencada hi ha moltes coses en joc i no és fàcil que marxi. És un sector en què les inversions, un cop estan fetes, són per una durada d'uns anys i això permet prendre decisions sobre un terreny ferm, sòlid. Un altre punt a favor és que el sector crea riquesa social, a part dels enginyers o llicenciats, el personal requereix una qualificació alta, un mínim d'FP 2, amb tot el que això representa. Dels 9.600 llocs de treball directes, més del 90% són fixos, i no estem parlant de mileuristes. Això genera riquesa en l'entorn, té una aportació en l'economia social.
Tot i amb això, bé que s'ha fet esperar, el Tercer Fil.
La crisi acaba provocant que caigui el més feble. En època de crisi, hi ha activitats econòmiques que perden la cobertura que els donava imatge de solidesa. Llavors queden les que veritablement són sòlides.
El gir sobiranista de Catalunya ha fet que Madrid posi més bastons a les rodes al Corredor Mediterrani per no hipotecar la seva sortida a Europa?
No, jo crec que ha estat sempre una manera habitual de procedir. La concepció d'Espanya sempre ha estat bastant centralista i radial, amb independència de fets polítics més o menys recents.
La Costa Daurada nord es queixa que el pas de mercaderies serà continu i a Tarragona els crítics diuen que el Tercer Fil hipoteca la façana marítima. S'obre un altre front?
Totalment d'acord en què el Tercer Fil sigui provisional. I no està en mans nostres decidir-ne el traçat. Nosaltres només sabem que som el polígon químic més important del sud d'Europa i tenim l'ample de via europeu a 80 km i no hi estem connectats. Per on s'ha de fer? Per on menys molesti, però s'ha de fer perquè potser d'aquí a 10 o 15 anys serà tard. Si ens hem de refiar de les exportacions, això és vital per mantenir l'activitat de les instal·lacions. Si el mercat que abastíssim fos el mercat interior al 100%, diríem que no necessitem el tren.