Declarar béns a l'estranger

La importància de la declaració de béns i drets a l'estranger, que cal presentar abans del 30 d'abril, ve donada per dos motius: un, el de facilitar el control del compliment de les obligacions tributàries i, dos, el derivat del seu incompliment, que pot significar la pèrdua del capital situat a l'estranger. No presentar la declaració pot derivar en una sanció que pot arribar a ser, pel cap baix, de 30.000 euros. A més, els béns no inclosos a la declaració es consideraran obtinguts en el període més antic no prescrit i tributaran al tipus marginal corresponent i aquesta manca de tributació es sancionarà al tipus del 150%. El problema és que, en el desenvolupament d'aquesta obligació, el govern s'ha excedit a l'hora d'exigir determinada informació. Per una banda, es demana informació que les entitats financeres estrangeres no faciliten, imposant al declarant la càrrega addicional de calcular o buscar dita informació, amb el risc de no calcular-la correctament o de no trobar-la: el saldo mitjà dels comptes corrents o el domicili de l'entitat participada o cessionària del capital. Aquesta informació, en molts casos, no es podrà obtenir.

Per l'altra, estendre l'obligació de declarar als representants, autoritzats o beneficiaris residents respecte dels comptes de les societats matrius així com als establiments permanents de societats estrangeres també genera molta conflictivitat, ja que els declarants no podran obtenir la informació necessària per emplenar correctament el model. A més, algunes de les respostes que l'administració ha penjat a la seva pàgina web utilitzen conceptes no regulats: per exemple, el concepte de societats instrumentals. Enlloc no es defineix aquest concepte però la interpretació de l'administració depèn de l'exercici o no d'una activitat econòmica, cosa que no té res a veure amb la titularitat real a què es refereix la normativa del blanqueig de capital.

L'administració està imposant una càrrega formal excessiva en el compliment d'aquesta obligació. Ningú no discuteix que l'objectiu buscat és molt lloable però, com gairebé sempre, l'administració es perd en les formes. Si la finalitat és obtenir la informació, l'administració hauria de facilitar al màxim el compliment d'aquesta obligació tributària. Perquè hi està obligada; perquè el compliment d'obligacions formals ha de ser el més lleu possible per al contribuent, i perquè, si la contrapartida de l'error en el compliment és tan greu com la que està prevista, cal exigir a l'administració una normativa clara, entenedora i de fàcil compliment. Al capdavall, del que es tracta és d'obtenir prou informació per controlar el compliment d'obligacions tributàries. Cal suposar, en un exercici de sentit comú, que la persona que hagi regularitzat les rendes a través de la regularització fiscal i que presenti el model 720, complirà amb les seves obligacions tributàries de caràcter material. No és necessari, doncs, imposar una obligació tan onerosa com la que pretén l'administració.