EDITORIAL
Pressa per escapçar pensions
L'esperança de vida no para de créixer, i amb ella l'esperança de la població activa actual de gaudir més anys de jubilació que els seus predecessors, i això comença a desesperar els gestors de la Seguretat Social, els quals afirmen que els números no paren de desquadrar-se. Més temps jubilats vol dir més temps pagant-los una pensió i menys treballadors per cobrir-la amb les seves cotitzacions, però la pressa que al govern popular li ha agafat per proposar més reformes de les pensions just quan es comença a aplicar la que s'havia aprovat fa dos anys té menys a veure amb l'envelliment de la població futura que amb la caiguda present de la recaptació.
Just quan comença a passar a la història l'edat de jubilació als 65 anys, que s'anirà allargant fins que el 2027 sigui als 67 per adaptar el sistema als canvis demogràfics, ja surt la proposta d'allargar-la més i exigir més temps de cotització. Avançar catorze anys el debat sobre el factor de sostenibilitat de les pensions és un clar senyal que del que es discuteix no és del futur sinó del present: el que interessa no és garantir les pensions de l'any 2050 sinó anar reduint la quantia de les actuals, deixant de lligar la seva evolució a la de la inflació; la referència ministerial al fet que no pot ser que les pensions hagin crescut més que els salaris i els preus és clarificadora. L'objectiu és el mateix que el de la reforma, aprovada pel PP en solitari, de les jubilacions anticipades i a temps parcial: gastar menys, i si pot ser l'any que ve millor que l'altre. Per fer-ho no cal agafar-se a simulacions sobre quan temps extra viurem d'aquí a vint anys, cosa d'altra banda relativa perquè el més important per poder pagar pensions és que l'economia del país rutlli.
Cal descobrir nous mercats exteriors
Sovint es diu que el comportament de les exportacions catalanes és força positiu i que contribueixen a apaivagar la recessió. Això és ben cert, i el més important és que el teixit empresarial català és ben conscient que l'aposta clara per la internacionalització és una pota clau perquè l'empresa tanqui els seus exercicis amb positiu quan la crisi colpeja durament la península ibèrica. Diem això perquè bona part de les empreses que tractem cada setmana a l'Econòmic posen l'èmfasi en la descoberta de nous mercats internacionals per continuar creixent. A tall d'exemple, aquesta setmana també expliquem alguns casos que van en aquesta línia. Aquest és el cas de La Bruixa d'Or, la famosa empresa de venda de loteries de Sort que, en veure l'ensopiment a escala de l'Estat, primer ja va apostar per internet per arribar arreu del món i ara la firma, que factura 70 milions d'euros, busca ser present a nous països. O Chocolate Solé, una pime que amb dos milions d'euros de facturació vol allargar la seva història sent present tant als EUA com a Alemanya. Podríem parlar també d'Industrial Texcans, de Santpedor, que vol situar la marca Pascuet arreu d'Europa. O Palau i Fills, d'Avià, que cria i mata conills, i que un 20% del seu producte va més enllà dels Pirineus. Tots aquests exemples són una mostra que molts empresaris catalans, per petits que siguin els seus negocis, són conscients que el mercat del món és molt gran i que cal descobrir cada dia nous horitzons. La internacionalització encara adquireix més sentit quan la difícil situació econòmica és més dura en l'àmbit intern.
