Famílies en vaga i al límit
Els treballadors de Panrico fa 205 dies que estan en vaga indefinida
Molts resisteixen econòmicament gràcies a les aportacions recollides a través de la caixa de resistència, l'ajut familiar i l'institucional
“Mai no m'hauria pensat que em trobaria en aquesta situació tan dramàtica”, diu Gertrudis Hernández (55 anys), una de les treballadores de Panrico en vaga indefinida des del 13 d'octubre de l'any passat, asseguda en uns dels sofàs de la cabana que han muntat a l'entrada de la planta de l'empresa a Santa Perpètua de Mogoda. Assegut just al davant, el seu marit, Francisco Mesa (56 anys), fa un gest d'aprovació amb el cap i comenta: “A casa entraven dos sous fixos. Després de treballar més de 40 anys a l'empresa i viure bé, sense excessos, ara no arribem a final de mes.”
Mentre el conflicte laboral sembla enquistat, les famílies viuen una situació personal i econòmica molt delicada després de gairebé set mesos de protesta que només se sosté per la unitat que existeix entre els treballadors i les nombroses mostres de solidaritat que han rebut: “A Tarragona, un noi ens va dir que nosaltres sí que érem herois de veritat. Això és el que emociona i fa que tiris endavant”, diu Ana María Cabrerizo, treballadora del torn de nit.
Amb la mirada posada en el judici que s'ha de celebrar el dia 6 de maig a l'Audiencia Nacional, a Madrid, per a la resolució de la impugnació de l'ERO que afectava, segons el comitè, el 74% de la plantilla –sobretot a la gent de producció–, els treballadors mantenen un objectiu: “Tornar a la feina amb les mateixes condicions laborals del dia 12 d'octubre. Cap acomiadament i cap rebaixa salarial.”
El dia a dia dels treballadors en vaga gira entorn al campament que han muntat davant de la fàbrica, aturada des de l'octubre. Repartits en tres torns –com si encara treballessin– asseguren que sempre hi hagi algú. Ja noten, com diuen, el caliu propi d'una llar quan entren a la construcció de fustes que serveix de base logística. A un costat, les treballadores fan manualitats que després vendran per engruixir la caixa de resistència. Com explica Raúl Garcia, de 37 anys, “el paper de les dones ha estat clau en aquesta vaga. S'han posat davant dels camions, s'han manifestat, han buscat maneres d'aconseguir diners. Han fet tot el que calia”.
Garcia, d'aspecte dur, s'emociona quan parla de la seva situació. Afectat per un acomiadament disciplinari produït durant la protesta –que ha recorregut judicialment–, afirma que està en vaga “les 24 hores del dia” perquè “quan arribes a casa hi continues pensant”. Viu amb la seva mare i dos germans i, com el seu era el principal ingrés, l'economia familiar ha trontollat. “Ja ens van abaixar el sou entre un 15 i un 40% l'any 2012 i ara això”, afegeix. Posposa pagaments mentre espera cobrar la segona mensualitat de l'atur perquè “tal com entri al banc, surti”.
Com explica Bea Arenas, responsable de la caixa de resistència, la majoria dels vaguistes feia com a mínim 30 anys que treballaven a la Panrico. Van entrar a treballar molt joves i van crear, en molts casos, vincles familiars. En el cas d'Ana María Cabrerizo (36 anys), hi treballaven els seus pares i hi continua, també en vaga, la tieta. Té dos fills –la gran amb una discapacitat– i el marit a l'atur. Afectada directament per la crisi tant immobiliària –el banc es va quedar el seu pis fa tres anys i ara ha de pagar per un altre habitatge 1.000 euros d'hipoteca– com laboral té en la seva mare, ara prejubilada, i en la caixa de resistència, cosa que inclou bosses amb menjar, el principal suport per tirar endavant. “Prescindeixes de moltes coses i vas tirant. Ara a casa mengem molts potatges i macarrons”, afirma. Es defineix com una dona forta que només va plorar quan es va suspendre el primer judici a l'Audiencia Nacional el 20 de març passat.
A casa de Gertrudis i Francisco on més es noten els mesos de vaga, la més llarga protagonitzada per treballadors en els darrers anys, és a la nevera. “Sempre la tenia plena de tot en excés i ara està buida”, apunta la dona. “Esperàvem jubilar-nos i cuidar dels nostres néts i ara ens trobem que no arribem a final de mes i amb un futur incert”, afegeix. La família compta amb l'ajut de la caixa de resistència i dels Serveis Socials de l'Ajuntament de Castellar, municipi on viuen amb dos fills en una casa que encara estan pagant.
Els vaguistes extreuen una conclusió de l'experiència: “La mirada ens ha canviat i tornarem el que ens han donat.”