“L'energia s'ha tret al món enormement barata”

Aquest raonament sorgeix de quan treballàvem en el projecte de la màquina tres. Era l'any 2006 i el primer que vam fer va ser revisar què feia el món amb aquest producte, com ara quina tecnologia s'utilitzava al mercat. I vam veure que als EUA hi havia la tecnologia through air drying per fer paper tissú d'una sola capa. Era un producte molt i molt bo, però amb una tecnologia que feia servir tres vegades l'energia que usa normalment el producte convencional. D'aquella observació va sortir la reflexió: està bé el que han fet, perquè el producte que es ven té menys fibres que el convencional, menys gramatge, però no acaba de compensar l'augment tan bèstia que té d'energia. I ens vam plantejar si nosaltres seríem capaços de fer el mateix, un producte que, en lloc de tenir dues o tres capes, en tingués una i menys fibres, però amb les tecnologies convencionals. La màquina es va engegar el 2009 i vam necessitar dos anys d'aprenentatge per comprovar que la idea era bona. La idea, doncs, neix del mateix producte, però sempre pensant des del punt de vista energètic: menys fibres, menys consum d'aigua, molta menys energia i menys transport.

Entre totes les fases, un 60% d'estalvi d'energia.

El peak oil [‘pic petrolier'] segurament està fallant; no l'estem fent com es va dir i jo ja fa molts anys vaig predir que tindríem un problema per l'escassetat d'energia. El 2009 tot aquell raonament que havia fet sobre el món de l'energia el vaig aplicar al projecte. Va ser quan vaig començar a elaborar aquesta teoria de la societat de l'abundància frugal, que anem cap a un món on res no serà com era abans i que haurem de fer un consum just de les coses.

Contradic els que diuen que hem d'anar a decréixer, a treballar molt menys. A mi em sembla que anem al revés, anem a treballar molt més, perquè estem repartint tota la nostra riquesa en molts més milions al món. Potser amb una altra intensitat, però treballarem més. Tot plegat, pensant que l'economia s'ha de repensar de dalt a baix. Tindrem més despeses en energia; per tant, haurem de ser més eficients i això comporta un canvi cultural molt potent. De fet, l'economia mundial ha fet trampa, perquè s'ha basat a treure l'energia enormement barata.

No ha imputat els costos externs d'aquesta energia. Si a la nuclear se li haguessin imputat els costos externs i el seu acompanyament correcte i l'impacte que tindrà els pròxims anys, si als combustibles fòssils els imputessin l'impacte de CO2, que no sabem quin serà, a més de l'impacte en la salut o el cost d'escassetat... L'economia, des de la Revolució Industrial, s'ha anat desenvolupant amb aquest preu excessivament baix de l'energia. I això ha portat a fer moltes bestieses, com ara no ser del tot eficients. L'any 90 teníem, crec, un 10% dels recursos mundials destinats a l'energia i el 2030 això passarà al 20%. Per tant, si hem de destinar un 10% més de l'economia mundial a l'energia, això vol dir que tenim menys poder adquisitiu i que, perquè la gent pugui continuar vivint i comprant, hem de fer les coses de manera diferent. Productes més barats, amb menys consum...

Fabriquem diversos papers tissú: un d'higiènic, un altre per a tovallons..., però, sobretot, el nostre producte estel·lar és l'eixugamans. L'eixugamans d'una capa: en lloc de dues capes de 21 grams, que són 42, anem a un eixugamans de 38-37 grams. Estalviem quatre o cinc grams, però tots els costos cauen en picat. És un producte que a Espanya costa molt d'introduir, però a França està entrant bé i tots els països que tenen sensibilitat ambiental, que veuen més enllà, mercats més madurs culturalment, ho accepten molt bé.

Sí, d'una taxa universal que pagui tothom i, justament, per protegir la indústria d'un país. Hi ha el risc que si una taxa és gaire potent o intensa, es faci no competitiva la indústria d'un país. Per això, per protegir-la dels de fora, es tracta de col·locar un aranzel sobre aquesta taxa. És a dir, que al producte que ve de la Xina, per dir alguna cosa, quan entri aquí, se li imputi el CO2 que ha creat amb aquell producte; i al revés: que quan el nostre producte surti cap a la Xina, se li tregui. Perquè és injust que nosaltres, per fer aquest estalvi del 60%, hàgim d'estar fent unes inversions i uns canvis tecnològics supercomplicats, mentre que al costat tens la Xina, que va amb carbó, passa de tot i, per tant, té uns costos més baixos que tu. Hem de competir en igualtat de condicions. A França, per exemple, quan Sarkozy va entrar al govern, van fer un pacte entre els ecologistes i el sector econòmic, del qual van sortir unes quantes mesures com ara la taxa de CO2, que finalment l'ha hagut d'aplicar Hollande, però els pagesos de la Bretanya se li han revoltat i ha acabat retallant... Si apliques una taxa d'aquest tipus, el que recaptes ho hauries de reduir d'altres impostos, per exemple, de l'IVA.

Sí, no la pot fer un país i espero que surti el desembre del 2015, quan a París hi hagi la cimera de Kyoto. Sóc optimista perquè crec que el clima ja s'ha espatllat molt i ja no queda ningú que no cregui que el clima depèn del CO2, sobretot els EUA, que eren els grans escèptics, juntament amb Anglaterra. Però el més important és que els EUA han deixat el carbó per passar-se al shale gas. Això fa que, d'alguna manera, els sigui més fàcil acostar-s'hi. El pas que han fet de carbó a gas és descomunal en CO2. Per tant, és possible que aquesta vegada tinguem els EUA a favor.

Sí, perquè la visió de l'administració és antiga, una visió excessivament lenta... Els polítics, d'entrada, no pensen. Tenen una agenda que no els deixa pensar. Després també hi ha el fet que els polítics es guien pel que diuen els economistes i jo sóc terriblement crític amb els economistes, perquè la majoria tenen una visió només des del punt de vista creditici, de l'economia basada en moviments de capitals, i han perdut de vista la producció. Si només veus aspectes financers, no pots veure moltes coses. L'economia mundial va fer un canvi important a finals dels anys setanta i vuitanta, amb l'entrada de Reagan i la Thatcher. Va ser clau. L'economia mundial va deixar de ser una economia basada en la productivitat i va passar a ser una economia basada en aspectes financers. Es va substituir el creixement de l'economia, de millores de la productivitat, per inversions, per crèdits..., i això va ser fatal. I ara ho paguem.

Mentre no es vegi que hem d'apartar l'especulació i deixar que torni el flux econòmic basat en la producció, no ens en sortirem. Sóc molt crític, molt, amb la immobiliària. Més o menys, la meitat del capital mundial està en la immobiliària, quan abans estava en la producció. Que tu i jo ens anem venent l'un a l'altre un bé, no aporta cap riquesa, només sabem apujar preus i prou. No aporta cap benestar a la societat. Cal que no tinguem més bombolles. Jo parteixo de la base que el poder adquisitiu de la gent serà molt baix, i aquesta gent ha de poder sobreviure. Això ho veiem a Espanya ja. Com ho podem fer perquè la gent tingui un habitatge digne i a bon preu, que és el primer input de la seva despesa? Senzill: creant sòl a preu zero i que l'administració compri, expropiï sòl agrari a baix preu, i que el posi a lloguer, el cedeixi, a quaranta o vuitanta anys. És una mesura que fan a Anglaterra, no m'invento res.

Entre altres coses, perquè escric cada setmana, i això m'obliga a prendre posició, i perquè, a la meva edat, ja no em fan por moltes coses, no dec favors a ningú –això és molt important–, i estic segur de les meves idees. També em defineix que estic molt compromès amb el meu territori: Besalú, Camprodon, Girona i Catalunya. Sóc transparent, cosa que també crec que en el món de les empreses serà molt important en el futur.

Sí, això surt d'un informe de Pimec que encara no s'ha presentat. I també sortirà un segon informe que revelarà que el preu de l'energia, ara parlant més d'Espanya, pot baixar també un 30%.

Catalunya importa tot el gas i tot el petroli, però, des del punt de vista elèctric, Catalunya té tota la capacitat per generar l'electricitat que necessitem des de fa molts anys. Ens en sobra. I, a més, la connexió amb França ens fa menys vulnerables, menys dependents d'Espanya; ens fa del tot independents. En gas, com tot Europa, depenem de fora, i aquest gas entra per Barcelona i Tarragona. Així que a Catalunya ens cal fer tot un procés en energies renovables que encara no hem estat capaços de fer perquè hi ha hagut un excés de contestació social, un excés de normes administratives... Sigui pel que sigui, ni la solar ha entrat com hauria d'haver entrat, ni l'eòlica ha entrat com hauria d'haver entrat. Tot això ho tenim per fer i, a més, ara les tecnologies tenen més bon preu i ho tindrem tot a millor cost.

Sí, perquè estic molt a favor de les energies renovables, però si tens un model amb el pes de les energies renovables molt gran, si no tens la possibilitat d'evacuar l'energia sobrant quan te'n sobri, que és molt, aquest model no val. L'estalvi energètic, d'alguna manera, i al contrari del que molta gent pensa, necessita línies de gran tensió. La gent pensa que posant una placa fotovoltaica a casa seva ho resoldrà, i no. Si ve aquí a la fàbrica, veurà que per engegar la pila de motors que tenim, si només hi ha al seu voltant una xarxa de baixa tensió, el dia que engeguem un motor, caurà tota la xarxa a terra. No pot ser. En el món de l'energia no només hi ha implicades les cases, també hi ha les fàbriques i, sobretot, amb l'eòlica, necessitem evacuar cap a Europa l'excedent. Perquè quan bufa el vent, bufa per a tothom, i no és segur que tota aquella potència que puguem tenir amb els parcs eòlics la puguem consumir en aquest estat. Quasi segur que no podrem, per tant, la que sobra l'hem de poder col·locar més amunt i al revés quan en falti. Una cosa és l'espai energètic i l'altra és la potència. Són coses diferents, i això entenc que la gent no ho sàpiga, però jo que tinc aquesta formació ho he d'explicar. Energia és diferent que potència.

Que és propera. Jo sóc un home amant de la muntanya des de ben jove i la vall de Camprodon, per mi, era la que hi havia més a la vora. També té una cosa que és important, com ara que va ser la primera vall turística del Pirineu; d'alguna manera hi ha un tarannà dins la vall que la fa fàcilment acollidora per a un que ve de fora.