Un nou intent d'obrir l'economia cubana?
El 17 de desembre –quan participava en una conferència a l'Institut Universitari Europeu, a Florència- em va sorprendre la noticia que Obama i Castro volien canviar la relació entre els Estats Units i Cuba. El dia 18 el Corriere della Sera titulava en primera plana: “Crolla l'ultimo muro grazie al Papa”.
Cal dir que una reobertura de les relacions entre Washington i l'Havana és un moviment sense precedents després que Fidel Castro obtingués el poder a Cuba i d'ençà que, al començament del 1961, Castro decidís aliar-se amb la Unió Soviètica després del boicot americà, conseqüència que el 1960 Castro nacionalitzés sense compensació els interessos americans a l'illa i que Kennedy es fes enrere, el 1961, a l'hora de donar suport aeri nord-americà a la invasió dels anticastristes a Bahía Cochinos. Semblava que amb allò l'URSS tindria una base militar a l'hemisferi occidental, però la solució a la Crisi dels Míssils del 1962 va limitar el perill militar.
Des de llavors Cuba no va representar cap amenaça militar per als Estats Units, però sí una plataforma ideològica que va expandir el socialisme a molts països de l'Amèrica Llatina en aquells anys de guerra freda. Alguns països llatinoamericans van patir com a reacció dures dictadures militars durant anys.
Cuba va arribar a ser membre del Mercat Comú dels països socialistes (Comecon) fins a la seva dissolució en desaparèixer l'URSS i es va especialitzar suïcidament a produir només sucre i alguns minerals per subministrar als països de l'Est. La seva economia es va tornar tan dependent de Moscou que a la caiguda de l'URSS, 1990-93, l'economia cubana va sofrir una davallada del PIB de l'ordre del 35%.
L'economia cubana no reaccionava, però Fidel Castro argumentava als seus llarguíssims discursos que les privacions per a la població es devien al bloqueig nord-americà i no al seu propi desgovern.
La llei Helms-Burton de Clinton el 1996 i la “posició comuna de la UE” impulsada pel govern espanyol de José María Aznar van fer més estret el bloqueig exterior a Cuba. Jo mateix vaig negociar a l'Havana amb Fidel Castro una certa relaxació de la relació entre Cuba i la UE en la meva posició, llavors, de director pel Carib a la Comissió Europea, el desembre del 1997, poc abans de l'arribada a l'Havana de Joan Pau II, però Castro no volia democratitzar ni liberalitzar res i la condemna del regim cubà a les Nacions Unides va fer impossible avançar en la renormalització les relacions polítiques cubanes amb occident. Hi havia, sí, un turisme europeu i canadenc que portava divises a la desfeta economia cubana.
L'ajuda de Chávez.
Castro i Chávez van crear inclús el 2004 una organització internacional de països veïns afins, gairebé tots els quals es beneficiaven del petroli cedit per Veneçuela a un preu baix, que ha arruïnat la mateixa Veneçuela: “L'Aliança Bolivariana pels Pobles de la Nostra Amèrica-Tractat de Lliure Comerç dels Pobles” (ALBA-TCP), que el 2014 agrupa Antigua i Barbuda, Bolívia, Cuba, Dominica, Equador, Nicaragua i Saint Vincent.
D'ençà que Raúl Castro (que complirà 84 anys al juny i que té mandat fins al 2018) va substituir el seu germà Fidel, el febrer del 2008, s'han anat produint modestes reformes econòmiques alhora que els lliberals nord-americans han anat pressionant la Casa Blanca perquè relaxés el bloqueig a Cuba. Editorials i articles al New York Times en donen testimoni, però la pressió dels exiliats cubans a Miami -que condicionen les eleccions a la Casa Blanca- havia impedit fins ara que la Casa Blanca donés per acabat el bloqueig si els dirigents cubans no havien avançat cap a la democràcia i l'economia de mercat. La visita de Benet XVI a l'Havana el març del 2012 va deixar a Raúl Castro el mateix missatge que sembla que ara ha repetit el papa Francesc.
Desmuntar el bloqueig.
D'altra banda, caldrà veure si Cuba està disposada a indemnitzar els expropiats nord-americans del 1960 i a fer moviments cap a la democràcia i la liberalització econòmica per atreure empreses estrangeres.
Una economia com la cubana, amb 11 milions d'habitants, un PIB per càpita de 6.300 dòlars però sense accés al crèdit extern i la pèrdua de Veneçuela com a suport permanent, pot ésser molt interessant per als inversors estrangers, però caldrà que Cuba es faci mereixedora de la confiança exterior. Europa, i en particular Espanya, ha de seguir detingudament tot això per no quedar al marge del que pot ésser una oportunitat per impulsar els seus valors i nous negocis ara que els Estats Units i la Xina competiran per obtenir el mercat cubà.
