La inversió industrial prem l'accelerador
El govern preveu una alça del 6% aquest 2015
a invertir
Han estat titulars pràcticament absents durant els anys de crisi però en els darrers mesos s'han accelerat els anuncis d'inversió de les indústries instal·lades a Catalunya. La llista és llarga i variada i va des de la injecció multimilionària anunciada pel grup Volkswagen a Martorell amb altres actuacions més discretes però igualment importants com els 102 milions de Nestlé a la seva planta de cafè a Girona, els 10 milions de Bellsolà per a un magatzem robotitzat a Aiguaviva o els 17 milions de la farmacèutica Reig Jofré que aniran en part a ampliar la seva capacitat productiva a Sant Joan Despí.
La Generalitat preveu per al conjunt d'aquest 2015 un augment de la inversió industrial del 6%, “un creixement important a pesar de venir de nivells baixos i que sobretot denota que les empreses tenen confiança en l'evolució del sector, del mercat i del seu negoci”, destaca el director general d'Indústria de la Generalitat, Antoni Maria Grau.
Factors d'entorn com la caiguda del preu del cru o la paritat euro-dòlar ajuden a impulsar encara més les vendes a l'exterior de la indústria catalana. Unes exportacions que han estat l'aposta decidida per a unes empreses que potser abans de la crisi ja eren rendibles venent només al mercat local. “Després de gairebé vuit anys de crisi severa, les empreses i els treballadors han fet els seus deures i en molts casos avui tenim empreses molt més competitives i orientades als mercats exteriors”, destaca el president de la Cecot Rubí, Jordi Parera. I així, afegeix, en alguns casos aquesta activitat exportadora “està portant certes línies de producció a la saturació”.
plantes al límit.
Així, el 66% de les empreses industrials consultades afirmen tenir la intenció de fer inversions, “i el 54% tenen intenció de fer-ho en les seves plantes a Catalunya, bàsicament per ampliar la capacitat productiva”, destaca la directora d'anàlisi econòmica del gabinet d'estudis econòmics de la Cambra, Carme Poveda.
La indústria pesa al voltant del 20% en el conjunt del PIB català, un percentatge sensiblement superior a la mitjana de l'Estat, que segons Eurostat estaria en el 16%. Precisament Brussel·les s'ha marcat com a objectiu arribar a una mitjana del 20% el 2020 (ara està al voltant del 17%), però en països com Alemanya aquest pes supera el 23%.
De fet, a la Catalunya de principis de segle, abans de la crisi i abans dels processos de deslocalització la indústria pesava més d'un 25% en el PIB. Amb tot, Grau evita fer una anàlisi pessimista. “És cert que ha perdut pes relatiu perquè durant els anys del boom altres sectors van créixer molt més, però en termes absoluts la caiguda no ha estat tal”, afirma. De fet l'any 2000 el VAB (valor afegit brut) de la indústria era de 31.000 milions d'euros, i a pesar d'haver patit durant els anys de crisi actualment aquest VAB és de gairebé 40.000 milions d'euros.
L'objectiu del govern català, explica Grau, és recuperar amb vista al 2020 un pes de la indústria sobre el total del PIB del 25%. L'objectiu sembla ara com ara assolible, sobretot si es té en compte que la previsió que fa la Cambra és que la indústria creixi enguany un 3%, per sobre de qualsevol altra activitat, “i el pronòstic per al 2016 encara és millor, amb un creixement del 3,2%”, apunta Poveda. A més, la productivitat en el sector també creix per sobre de la mitjana, un 3,6% enfront del 2,4% del passat exercici.
El 2014 el sector va ser generador net d'ocupació -segons dades de l'EPA a Catalunya va créixer un 2%, el doble que la mitjana de l'Estat-, després d'haver-se eliminat un 30% dels llocs de treball entre el 2007 i el 2013. I evidentment una de les incògnites que es plantegen ara és fins a quin punt la recuperació de les inversions serà motor en la generació de nova ocupació.
Aquí l'optimisme és moderat perquè com destaca el membre de la junta de govern del Col·legi d'Economistes de Catalunya, Modest Guinjoan, “si hem de descansar en una indústria que tingui com a factor clau la tecnologia no crearà llocs de treball en massa, si més no directament”. Però el que sí que té la indústria, explica el president de la Fundació per a la Indústria, Josep Bombardó, “és que a diferència d'altres sectors, genera llocs de treball més estables i de més qualificació”.
Per això també les empreses industrials esperen amb ganes l'aprovació de la nova llei catalana de formació professional, que aposta per un model dual, amb pràctiques i contacte amb la realitat empresarial des del primer moment.
Però a més si bé de manera directa la indústria potser no pot generar ocupació al mateix ritme que l'hostaleria i el turisme, per exemple, “sí que té un impacte multiplicador importantíssim i per tant a l'ocupació directa hi hem de sumar també la indirecta que genera a sectors com la logística o l'enginyeria de processos i en definitiva a tots els serveis associats a la indústria”, destaca Grau.
Ara bé, a pesar d'aquests bons indicadors sobre inversió i ocupació i les bones perspectives de creixement del PIB industrial -animat especialment per la bona marxa de les exportacions amb la paritat euro-dòlar-, cal plantejar-se si tot plegat ens està apuntant que la indústria ha dit adéu definitivament a la crisi i si està cridada a jugar de nou, i de manera incontestable, el rol de motor econòmic a Catalunya. I aquí les resposta té bastants més matisos. “La recuperació va per barris, algunes empreses encara no acaben de notar-ho”, apunta el president de la Cecot Rubí. Evidentment com més internacionalitzada i més innovadora és una indústria més capacitat té per superar la crisi. També la seva salut financera –bàsicament tenir un nivell d'endeutament baix– i la seva capacitat d'accedir a finançament extern poden condicionar la velocitat d'aquesta recuperació. Aquí els indicadors de la Cambra, explica Poveda, estan mostrant una millora general en aquesta relació entre indústria i sistema financer però la lectura canvia també en funció de les dimensions de les empreses i a Catalunya hi ha un pes segurament excessiu de les micropimes.
La indústria ha aconseguit recuperar un atractiu que sobretot durant els anys de bonança econòmica va perdre, perquè els seus marges de creixement eren excessivament modestos comparats amb altres sectors com el de la construcció o els serveis, en què les rendibilitats eren molt més altes. Per això molts grups industrials van protagonitzar durant els primers anys de la passada dècada un procés de diversificació cap a altres sectors més alegres i més ben vistos per unes administracions que en bona mesura giraven l'esquena a l'activitat manufacturera. “Avui aquests grups estan tornant a concentrar-se en l'activitat industrial perquè veuen que, tot i oferir un creixement lent, és més segur”, diu Poveda.
política industrial.
la importància de tenir un teixit industrial potent perquè són els països amb una indústria forta, com Alemanya, els que han passat millor la crisi”.
De deslocalitzar a relocalitzar
És un fenomen difícil de quantificar, però els que estan en contacte amb el sector saben bé que els darrers mesos s'han fet habituals les empreses que recuperen producció abans deslocalitzada o que, si més no, es plantegen fer-ho. La crisi ha rebaixat els costos laborals i de nou la paritat de l'euro i el dòlar abonen la competitivitat de la indústria local. “El cost unitari de produir aquí ha baixat considerablement, la posició de l'euro ens beneficia, però és que a més aquí tenim una tradició i una vocació industrials i una potent xarxa de petites indústries proveïdores”, destaca el professor d'Esade Ignacio Mur. Sectors com la injecció de plàstic o la confecció tornen a ser atractius i, de fet, segons Mur aquest fenomen de relocalització “podria ser molt més elevat si no fos perquè en algunes activitats com la tèxtil s'ha perdut bona part d'aquella base industrial, de petits tallers, necessaris per a la indústria més gran”. S'han perdut fins i tot, afegeix Mur, “alguns oficis que ara cal rescatar per atreure més producció”. A més, el president de la Cecot Rubí afirma que “la flexibilitat de tenir fàbriques a Europa dóna grans avantatges als distribuïdors locals, que poden reduir estocs”. No perdre marge pels costos logístics és un altre avantatge evident.
