Potser no es podia dir blat...

En les empreses la presa de decisions més habitual no és la democràtica, com tampoc no ho és en els partits polítics, encara que ho prediquin als quatre vents. En les empreses, cada direcció funcional –i cadascun dels seus caps– té la seva idea de com arribar a les fites proposades. Si fossin unitats independents de les altres, prendrien camins ben diferents; els comercials creuen que les vendes són el motor per excel·lència; els de màrqueting, que són el disseny del producte i el suport publicitari allò que les fa possibles; els de producció, que ho són la millora dels seus processos i els estalvis que aconsegueixen; els logístics, els financers, els de R+D, els de recursos humans, que són els seus esforços i encerts allò que permet assolir les metes. Per sort, les direccions funcionals no acostumen a anar a la seva, perquè els guanys d'unes esdevindrien les pèrdues de les altres, o a la inversa, i a la llarga la dispersió tindria un preu excessiu per a la supervivència de l'empresa. Tots amb la millor intenció i entre tots l'enterrarien.

Des d'aquest prisma, la negociació política potser no és tan decebedora. La gent creia que comptava amb professionals competents i n'esperava resultats brillants. Potser caldrà assumir que han estat sobrevalorats i no són tan bons; potser els interessos de cada part pesen més que l'objectiu global; potser els és més profitosa la guerra de cadascú pel seu compte que el front comú contra les humiliacions de l'Estat; potser el país no està tan malament i caldrà esperar que vagin encara més maldades. Si és veritat que no són capaços d'arribar a un acord en els prolegòmens, millor que no s'embranquin en la construcció d'un nou estat. Mentrestant, FLA, TC,... molta feina per endavant i el sac, per lligar.