El progrés crea ocupació
L'any 1854 es va produir en el pla de Barcelona l'anomenat conflicte de les selfactines, que provocà serioses vagues. Els obrers protestaven contra la introducció d'aquelles màquines de filar, ben definides pel nom que portaven. L'expressió anglesa self-facting equival a automàtic. Les màquines selfactines tenien un alt nivell de mecanització, que reduïa la mà d'obra i augmentaven l'atur.
Tot el procés d'industrialització està format per múltiples repeticions de l'exemple anterior. Cada cop que es produeix un avenç en la producció, el resultat és menys mà d'obra. La filatura, el tissatge i la confecció en el sector tèxtil han anat a parar a països amb sous molt baixos. Les màquines són les mateixes, de manera que la diferència amb el cost final del producte correspon al salari de la mà d'obra, molt inferior al de l'obrer europeu. El talent és el mateix, tant en el treballador indi o xinès com en l'europeu: la diferència està en els coneixements, que permeten a l'europeu treure molt més profit –productivitat– que l'obrer de països emergents.
Tot i la reducció de mà d'obra que suposà l'aparició de les selfactines, tot i que aquell procés s'ha reproduït milers de vegades, no s'ha comprovat una baixa en els llocs d'ocupació, sinó tot al contrari. Els obrers que feien anar les màquines han estat substituïts per obrers que fabriquen les màquines i s'encarreguen del seu manteniment. En el sector de la construcció, fa cinquanta anys que ha desaparegut el manobre, que ajudava el paleta i portava en un carretó els materials de construcció. En una fàbrica d'automòbils hi ha més robots que pinten la planxa dels cotxes que personal que els atén. L'automatització és general en totes les indústries i la principal responsable de la baixa del preu del producte final. Els serveis incorporen llocs de treball i augmenten la productivitat.
Els treballadors que van destrossar selfactines en el pla de Barcelona el 1854 s'adonaren de forma quasi immediata que no es reduïen els llocs de treball, però sí que desapareixia per sempre més el treball que estaven fent. Si volien tornar a trobar feina era necessari un valor afegit a la feina que havien fet fins aleshores. Els manobres han desaparegut de les obres de construcció i han estat substituïts per màquines que no pateixen, ni es queixen. Els robots que pinten cotxes ho fan millor que les persones: les brotxades són més regulars, no es cansen i no demanen vacances. El problema que crea el procés industrial és que quan una màquina fa la feina d'un obrer, el treballador només en pot trobar si utilitza el seu cervell i la societat li dóna possibilitat per a adquirir més coneixements. Les màquines també tenen febleses que els humans no tenim. Aquesta setmana hem vist com l'enorme sincrotró, prop de Ginebra, producte de la més alta tecnologia, ha quedat aturat per un ratolí que va rosegar un cable –i que devia quedar rostit– i, una altra vegada, per una molla de pa que va caure del bec d'un ocell que sobrevolava el sincrotró i que va ensopegar amb el punt feble de l'enorme maquinària.
El progrés crea ocupació, però els nous llocs de treball només poden ser ocupats per persones amb més coneixements. Ocupació vol dir formació, per començar.
