Puyol, Xavi i la identitat

Puyol i Xavi, dos jugadors de la selecció espanyola de futbol, reconeguts entre els millors del planeta i campions al mundial de Sud-àfrica, poc es devien pensar que el seu gest de fer la volta d'honor a l'estadi amb el trofeu i petonejant una senyera no matisaria ni atenuaria un esclat d'eufòria identitària.

El futbol que desplegava la selecció va enamorar tothom, no només els espanyolistes (en sentit polític), incloent-hi els madridistes, que és l'únic títol que han pogut celebrar darrerament, malgrat que el joc fos calcat del del Barça. L'esclat per la victòria es va mostrar arreu de l'Estat; a Catalunya, amb celebracions com la de Barcelona –amb cremada de mobiliari urbà... i de senyeres– i amb la penjada de rojigualdas als balcons.

Akerlof, premi Nobel d'economia, i Kranton són els pares de l'economia de la identitat, segons la qual la utilitat que les persones obtenim en les nostres decisions depèn, entre altres, de la identitat, entesa com el sentit d'un mateix que té la persona. Aquest sentit va associat a diferents categories socials i a com la gent d'aquestes categories s'hauria de comportar. Si consideréssim els nacionalistes espanyols una categoria social, és evident que el fet de guanyar el mundial de futbol els va generar una alta satisfacció (utilitat), que es pot fer durar anys.

El fet que Xavi i Puyol deixessin clara davant del món la seva catalanitat amb la senyera, un cop aconseguit l'objectiu de vèncer, va resultar irrellevant per als nacionalistes. La seva contribució a la victòria espanyola i al reforçament de la identitat del grup s'havia consumat, i el gest de la senyera fou una anècdota. Ja era massa tard. La contribució dels altres catalans, també.