Economia
Vull ser pagès
Anna Coll i Oriol Pujol van deixar la ciutat per conrear els seus horts i vendre fruita i verdura de proximitat
Estan impulsant altres projectes per acostar el món rural a tothom
Teresa Montanuy va decidir als 18 anys continuar amb el negoci familiar, una granja d’ovelles
Els nous pagesos critiquen la forta burocràcia i demanen canvis en les ajudes
Abans de la pandèmia, Anna Coll era veterinària i professora universitària i Oriol Pujol, economista. Vivien a Sabadell. Avui aquesta parella de poc més de 40 anys es dedica a la pagesia. Tenen horts a Montgai, a la Noguera, i a més de vendre verdura i fruita de proximitat acabada de collir estan posant en marxa diversos projectes per acostar el món rural a famílies i escoles. Teresa Montanuy té 22 anys i als 18 ja va decidir que volia continuar amb l’explotació familiar. Compagina els seus estudis de veterinària amb la feina en una granja d’ovelles d’Estorm, al Pallars Jussà. Tot i que el relleu generacional al camp és un dels grans problemes del sector primari, agreujat per l’actual crisi de costos, hi ha excepcions a l’abandonament de terres. La parella formada per l’Anna i l’Oriol, i també la Teresa, han rebut ajudes públiques per començar la seva activitat, tot i que critiquen no només l’elevada burocràcia sinó el retard amb què arriben els diners. Tot i això, no canviarien la seva decisió d’apostar per la terra.
“Treballes cada dia de la setmana faci el temps que faci i són moltes hores, però gaudeixo molt més de la feina i la vida, cosa que no podia fer amb el ritme i l’estrès de la ciutat”, reflexiona Oriol Pujol, coimpulsor de La Cistella de Montgai. “Abans teníem la sensació que treballàvem de dilluns a divendres i que el cap de setmana s’obria un peatge i llavors era obligat gaudir de la família, sortir, anar al cinema, desconnectar... Fins i tot aquestes obligacions eren estressants. Volíem arribar a un punt de la vida en què ens fos igual si és dilluns o diumenge; hem deixat d’encapsular els dies”, hi afegeix Anna Coll. Admeten que hi ha dies que costa una mica més, però compensa igual: “Estimes el que estàs fent. El 31 de desembre te’n vas a dormir tard i et lleves l’1 de gener mort de son, però quan arribes a l’hort i veus que tot està bé et quedes tranquil i satisfet. L’amor per l’agricultura, des d’un punt de vista de benestar i sostenibilitat, és una filosofia de vida”, sosté l’Oriol.
La Cistella de Montgai reparteix fruita i verdura a domicili arreu de Catalunya –es fa la comanda per internet– i inclou en el seu catàleg l’oferta de productors “amics” com ara el pa del forn del poble i els ous de Castellserà. A l’hora d’emprendre, a aquesta parella de Barcelona no l’espantava la crisi de preus i costos perquè tenien molt clara la seva aposta: preus justos tant per als pagesos com per als consumidors, el que poden garantir treballant sense intermediaris. “Res d’extorsions ni d’intermediaris que s’emporten tot el benefici. Quan no arribem a tot, tenim acords amb productors, i el primer que ens pregunten és a quin preu els pagarem. Nosaltres els responem que l’han de posar ells, que són els que saben les hores i els costos que hi han hagut de dedicar.”
El projecte, nascut fa dos anys a la Noguera, no només és respectuós amb els preus, sinó també amb el medi ambient, ja que treballa sense pesticides ni herbicides, fent servir flora i fauna auxiliar per controlar les plagues. Fan cursos i tallers per a escoles i ara estan enllestint la remodelació d’una granja de porcs en desús. Abans de l’estiu l’obriran a famílies i centres educatius perquè puguin interactuar amb una mostra d’animals de granja i collir ells mateixos fruita i verdura dels seus horts, amb l’objectiu d’acostar el món de la pagesia a tothom. El projecte ha rebut ajuda del programa per a joves agricultors del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, però els destinataris alerten que passen dos anys entre que la concedeixen i la comencen a fer efectiva: “L’ajuda està molt bé, però arriba tard. Necessites els diners quan comences, que és quan no tens ni un duro.”
Nissaga familiar
El mateix opina Teresa Montanuy, la jove que s’està preparant per rellevar el seu pare al capdavant de la granja d’ovelles d’Estorm. “Jo abans de caminar ja anava amb tractor. Aquesta feina m’agradava, però els pares mai m’han obligat a seguir-la, sempre m’han deixat triar.” Als 18 anys havia escollit i va decidir comprar el ramat d’ovelles del seu tiet, de 1.000 animals, i una trentena de cabres. El ramat del seu pare, que encara no s’ha jubilat per ajudar-la a fer la transició, complementa l’explotació. Va presentar el seu pla estratègic a l’administració i va ser aprovat, fet que, descomptant-hi l’IVA, comporta una subvenció del 20% de la maquinària que ha necessitat, sempre a partir del tercer any després de fer el pas. “Si a casa tenen negoci, està tot muntat i els pares et poden donar suport, és factible dedicar-te al sector agrari, però si vens de nou, amb les ajudes que et donen i tal com estan muntades, és impossible.” Montanuy, que és la cap de la sectorial de ramaderia ecològica de Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC), hi afegeix un altre motiu que dificulta el relleu generacional, fins i tot en els casos de joves que tenen els pares pagesos, cosa que a priori ho podria fer més fàcil: “Hi ha molta burocràcia i cada cop es volen controlar més coses. Estic estudiant veterinària, i no parlo de traçabilitat perquè és imprescindible saber d’on venen les coses, però sí de moltes altres coses que es decideixen aquí i a Brussel·les per la pressió de grups que defensen el benestar animal sense saber ni de què parlen.” El resultat, explica, és que quan estigui al capdavant del negoci haurà de contractar una o dues persones per ocupar-se del dia a dia de la granja, el que realment li agrada, i ella “menjar-se 10 o 12 hores d’oficina diàries perquè hi ha molta feina de paperassa”. Assegura que per això la majoria de nois que coneix –i no diguem noies– ni s’han plantejat seguir el negoci familiar i dedicar-se al camp.
Per la Teresa, el gran problema de la pagesia actual no és la crisi de costos –perquè es poden idear estratègies per afrontar-la–, sinó la sequera, que pot escombrar de cop la feina de mesos i anys. De tota manera, detecta que encara és més greu “el paradigma de la societat actual”. S’explica: “Ens omplim la boca parlant de canvi climàtic i de benestar animal quan no hi ha animals que visquin millor que els nostres. Els prejudicis fan que no es valori el nostre producte, que és totalment respectuós amb els animals, amb el medi ambient i amb el territori, perquè és de quilòmetre zero.” Lamenta, doncs, que molta gent que es preocupa per la contaminació no hi pensa quan va al supermercat i compra arròs de Tailàndia en lloc del de l’Ebre, i demana a l’administració que impulsi campanyes “de promoció i sensibilització”.