Del residu, fer-ne foc nou
L’estratègia catalana del biogàs aspira a convertir el residu orgànic en un recurs energètic
Cal veure si el model es recolzarà en grans plantes o en d’altres de petites i mitjanes distribuïdes pel territori
El pla d’acció del biogàs 2024-2030 és en realitat una estratègia doble, i si d’una banda aprofundeix en la cerca de solucions per abordar el problema ambiental sistèmic que suposen les dejeccions ramaderes, fracció principal objecte d’aquesta planificació, de l’altra és una sortida per al sector gasista, que en aquesta transició energètica cap a la descarbonització ha d’albirar necessàriament el més enllà dels gasos fòssils, i trobar en el biogàs i el biometà (biogàs depurat que pot anar a xarxa) una substitució possible, a banda d’un digestat –matèria orgànica que resta després de la digestió anaeròbica– que es valoritzarà en biocombustibles o biofertilitzants, entre altres solucions possibles.
El nou model de gestió que es vol implantar, pel qual està previst inaugurar dotze plantes noves cada any, s’imposa com a objectiu per al 2030 una producció de biogàs de 2 TWh per any, amb una potència tèrmica instal·lada de MW, per multiplicar per 3,4 la producció actual de biogàs, de 580 GWh. Un gas renovable que permetrà reduir anualment 350.000 tones de CO2 equivalent. Per assolir aquesta meta, caldrà arribar a processar 8.908.400 tones per any, que produiran 7.767.580 tones per any de digestat. Un pla que la Generalitat dota, per als exercicis 2024, 2025 i 2026, amb 80 milions d’euros.
Aquesta estratègia catalana del biogàs, que ha concernit diversos departaments de la Generalitat, així com associacions ramaderes, centres de recerca, empreses energètiques i administracions locals, “a més d’aspirar a una gestió adequada de la matèria orgànica, en qualsevol dels seus tipus, afegeix un nou vector energètic per tal de complir amb la normativa d’emissions”, com explica Neus Ferrete, subdirectora d’Agricultura de la Generalitat. Reconeix que les fites que s’imposa l’estratègia potser no són tan ambicioses com alguns esperarien –el sector gasista, sense anar gaire lluny–, però això és així perquè, “malgrat el gran potencial que hi ha”, han volgut “ser realistes i fer que, per damunt de tot, el residu sigui accessible, i tot tenint en compte que la matèria orgànica ja rep altres tipus de gestió.” El pla vol dibuixar un mapa de digestors rurals en granges, plantes petites i mitjanes de codigestió, plantes de tractament públiques per a la fracció orgànica i fangs de depuradora o plantes de valorització de residus propis de la indústria que esdevingui una trama distribuïda al territori. Atès que “Catalunya té uns trets territorials molt diversos, hi trobarem tant petites plantes com d’altres amb capacitat de gestionar 20.000 tones, i fins i tot alguna de 200.000 tones”. Remarca que el pla “és un gran salt per estimular la gestió anaeròbica en indrets que ara estan tensionats, on es veuen obligats a transportar el purí, i per això la solució és la gestió mitjançant el biogàs”. En vista dels temors que algunes plantes acabin rebent residu de lluny per ser plenament rendibles, recorda que “en les convocatòries d’ajuts per construir una planta, es demana que el 50% del residu utilitzat sigui procedent de dejeccions ramaderes, i això pressuposa proximitat; cap ramader de l’Empordà portarà els seus purins a una planta de la Noguera, per exemple”.
Ferrete reconeix, però, que per obtenir un ple rèdit energètic del biogàs caldria adequar la regulació actual: “Si volem produir electricitat per a l’autoconsum, caldria canviar normes com la distància mínima de proximitat de la planta al nucli habitat, que ara és de 500 metres. Ara sembla que el govern espanyol s’ho està mirant.”
Parlem d’un potencial de 2 TWh per al 2030, però és que el potencial pot arribar als 8-9 TWh. “Atès que un pla d’aquesta mena és una novetat, potser el millor era ser realistes”, comenta Xavier Flotats, professor emèrit d’enginyeria ambiental de la UPC, que ha estat un dels experts que han col·laborat en el disseny d’aquesta estratègia.
Quan li pregunten sobre com evolucionarà la geografia de plantes de producció de biogàs al país, adverteix d’entrada que “quan fas una instal·lació, la faràs de la mida que et surti més a compte, i la Generalitat no té eines per controlar el mercat, cosa que es pot assolir si tens capacitat de fixar les tarifes per MWh”. Xavier Flotats fa referència a la situació de França, en què les petites plantes que hagin tirat endavant un grup de petits ramaders es poden beneficiar d’un millor preu del MWh. A casa nostra, “el regulador ho podria fer, però no acaba de veure-ho clar, i hi ha por de tornar a engreixar el dèficit tarifari”. La producció de biometà de Catalunya i Espanya té la particularitat que, tot i que s’injecta a la nostra xarxa, de facto es justifica per la demanda procedent del centre i el nord d’Europa. “Gairebé un 90% del biometà que es produeix aquí es justifica per les quotes que s’imposen a empreses de diversos països europeus, obligades a reduir les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) perquè substitueixin el gas natural per un gas verd, així que adquireixen certificats de biometà que els permeten fer una declaració sobre ús d’un gas 100% renovable i reportar una reducció d’emissions.” En alguns casos, l’ús del gas verd s’acompanya d’exempcions fiscals. Així doncs, si volem empènyer de debò la producció de biogàs a casa nostra, “el pas següent hauria de ser implementar el certificat verd perquè les nostres indústries adquireixin biometà per reduir les seves emissions”. Aquest seria el camí que permetria que féssim un aggiornamento pel que fa a Europa, pels territoris de la qual s’escampen 20.000 plantes, més de 1.600 de les quals injecten biometà a la xarxa (arreu de l’Estat, amb prou feines hi ha més d’una desena de punts d’injecció).
En qualsevol iniciativa per bastir una indústria del biogàs, hi simultaniegen diverses accions, com la gestió de residus, l’autosuficiència energètica, la lluita contra el canvi climàtic i –no menys important– el desenvolupament rural. Com expressa el professor emèrit de la UPC, “el biogàs ha d’esdevenir una indústria transformadora per als entorns rurals. Així ho van veure a França, on el seu pla d’acció per desenvolupar el biogàs clarament estava concebut per evitar el despoblament”. Per tal que aquesta indústria transformadora arreli de debò al territori, Flotats té clar que una mesura intel·ligent seria “implicar els ramaders en els projectes empresarials de plantes, que en siguin socis, i així podríem aconseguir que s’esforcessin a fer millores a les seves granges, cosa que permetria disposar de dejeccions fresques, i evitar així emissions prèvies a la digestió tant de GEH com d’amoníac”. Al seu parer, només comprometent-hi els productors es pot evitar que s’acabi configurant un mercat especulatiu aliè a les necessitats locals. Un exemple de compromís màxim el donarien les 150 famílies ramaderes que han aixecat un projecte de planta de biogàs a Alcarràs (Segrià), amb capacitat per transformar 70.000 tones anuals.
Per Ricard Carreras, responsable de transferència i projectes sectorials i territorials a Beta Technological Center (UVic-UCC) i coordinador de la comissió del biogàs al Clúster de la Bioenergia de Catalunya, sobre si és més important millorar les polítiques de gestió dels residus de les diferents fraccions o avançar en la sobirania energètica, “és més transcendental millorar la gestió dels residus, sobretot els procedents de dejeccions ramaderes, que obtenir un nou recurs energètic.” “El gran objectiu és expandir la gestió anaeròbia, principalment en les dejeccions ramaderes, que suposen el 86% del total de residus orgànics que es generen”, hi afegeix. Tot i que el focus està posat en les dejeccions ramaderes, “serà necessària la codigestió, que incorpora restes de la indústria alimentària, d’escorxadors, perquè només amb les dejeccions ramaderes no es poden obtenir els volums necessaris per aconseguir els rendiments econòmics desitjats. Cal procurar arribar a un equilibri en què el purí sigui la fracció més important”.
Carreras creu que el que s’obtingui del vessant energètic ha de suportar inversions perquè sigui rendible el digestat: “Ara que el preu del biometà és prou interessant –es mou en un interval entre 45 euros/MWh i 65 euros/MWh–, s’han de dirigir part dels beneficis a la gestió posterior del digestat, perquè l’explotació tingui la capacitat d’exportar nutrients.” Per Carreras és clau que al final del procés “sapiguem què fer-ne, del digestat, si realment volem reeixir en la millora de la gestió dels residus orgànics”. Malgrat que la conversió de nutrients en biofertilitzants de qualitat requereix tecnologies no pas barates, “és fonamental reivindicar els productes del camp, com un biofertilitzant que no sigui d’origen mineral, amb un marc legal adient, i així ens podríem estalviar importar fòsfor de les mines del Marroc”.
En nom dels productors de porcí, Ricard Parés, president de Porcat, l’associació que els aplega, celebra l’impuls al biogàs, ja que “si bé els productors han anat aplicant durant els darrers anys moltes solucions de gestió, el cert és que amb el biogàs arribem a una solució d’economia circular molt interessant per als ramaders”. Amb el benentès que “a Catalunya s’ha anat imposant un model de granja gran d’integració, perquè la petita ja no és viable. A més, perquè la producció de biogàs sigui viable, caldrà afegir-hi altres residus, cosa que suposa donar solució a diversos problemes”. En aquest sentit, el president de Porcat té clar que “com més volum de residus pugui aplegar una planta de residus, més garanties tindrem de la seva viabilitat”.
Però el pla també es pot interpretar com una iniciativa per avançar en la transició energètica, tot guanyant independència energètica. Aquí hi posaria el focus Antoni Peris, president del grup de treball de descarbonització i energies primàries d’Enginyers Industrials de Catalunya (EIC). “Certament, Catalunya té un problema de purins, però no oblidem que aquest és un pla integral que aplega tota mena de residus. L’objectiu del pla és tenir una font energètica pròpia.” Al seu parer, convindria arribar a una combinació energètica prou equilibrada “entre autoconsum i injecció a xarxa, en què plantes mitjanes i petites puguin abastir comunitats locals i les plantes d’unes certes dimensions injectin a xarxa”. Però, si discutim sobre si importa més o menys la grandària, “és clar que, en termes d’economia d’escala, la planta petita de menys producció difícilment trobarà inversors, pels costos que comporta de manteniment, logística, etc. És previsible que els grups inversors, ja siguin companyies gasistes, empreses de residus o fons d’inversió, s’estimaran més invertir en projectes que puguin injectar a xarxa.”
En un futur no gaire llunyà, ens trobarem biometà i hidrogen competint en la substitució del gas natural? “Potser el que tindria més sentit és orientar l’hidrogen verd cap als grans consums industrials, pel seu elevat poder calorífic, que el fa ser molt eficient, mentre que el biometà es pot adreçar a la pime i el mercat residencial.” Val a dir que, si adjudicàvem al biometà un preu d’entre 55 i 65 euros/MWh, diversos estudis, com el d’Acogen, fixen el preu de l’hidrogen, per al 2030, en un interval entre els 45 i els 99 euros/MWh.
El biogàs ha de ser per a la indústria gasista el vehicle per seguir navegant durant la transició energètica. En una de les seves prospectives més notòries, la patronal del sector, Sedigas, parlava d’un potencial de producció de biometà per a Espanya de 163 TW, dels quals 15 TW correspondrien a Catalunya. Com explica Rubén Martínez, director de la Zona Mediterrània de Gasos Renovables de Naturgy, “si tinguéssim 200 plantes a Catalunya i capturéssim tot aquest metà per convertir-lo en biometà, seria possible descarbonitzar totes les cases que tenen gas natural, 2,2 milions de llars”. Des de la seva posició, González considera que “cal donar senyals clars de mercat, perquè avui el preu del biometà no és competitiu. Certament, quan hi hagi massa crítica el preu baixarà, però si no hi ha incentius...” Però què incentivem? La producció, la demanda o les dues coses? Pel directiu de Naturgy, és clar que “no pots descarbonitzar si no hi ha plantes”.
González anima els municipis a ser proactius per aconseguir que s’hi instal·li la infraestructura del biogàs. “Un municipi amb una planta de biometà té una caracterització respecte al del costat: està capturant emissions de CO2, però també llocs de treball.” El portaveu de Naturgy creu que hi ha el perill que emergeixi un mercat especulatiu: “El residu no és un bé pel qual s’hagi de pagar, és un recurs que s’ha de transformar i fer servir. No pot haver-hi subhasta, i per això cal una regulació que comprometi l’inversor que construeix en un indret una planta per produir biometà i biofertilitzant i que estarà operatiu durant 15 o 20 anys.” A territori, infraestructures com aquestes aixequen recel. A les Terres de l’Ebre, els projectes de planta de biogàs a la Galera (Montsià), Camarles i Campredó (Baix Ebre) han topat amb l’oposició veïnal, ja fora per problemes de pudors o per l’afectació al medi. Com aclareix Joaquim Estellé, portaveu de l’entitat ecologista GEPEC-EdC, “d’entrada, hom veu positiu produir biogàs a partir del residu, però si hi ha un pla real, que no hi és; sí que hi ha plantes que es construeixen on volen, allà on es donin les millors condicions, amb una certa producció de purins i altres residus i terres barates, en àrees rurals, és clar. No hi ha una veritable ordenació territorial, que fixi on falten plantes, quantes, i si s’hi poden instal·lar”. En els casos de Camarles i Campredó, “les plantes es volen ubicar en àrees que el pla territorial parcial de les Terres de l’Ebre considera que cal protegir pel seu interès agrari o paisatgístic. És cert que el pla dona marge a actuacions, però el que havia de ser una excepció acaba sent la norma”. I són veritablement sostenibles, aquestes plantes? “Perquè siguin verdes i evitin emissions de GEH, cal que hi hagi molt residu local, i ens trobem que a la Galera han portat residus de 100 km lluny, i així es perd la circularitat desitjada. Primer, aliments caducats; després, purins, i, ara, residu d’escorxador.” Una altra preocupació ve de l’efecte crida: “Si tenim grans plantes, podem fer més macrogranges, que justament són la causa del problema.” A la Sentiu de Sió (Noguera) també hi ha hagut rebombori, pel projecte de planta La Sentiu Bioenergy, que ocuparia 10 ha i amb capacitat de tractar 500.000 tones de residus. Com diu Joel Álvarez, de la plataforma Pobles Vius, “no és una planta, és una macroplanta, que no té res a veure amb la planta que al poble té una granja de porc per tractar els seus propis purins, en un model que sembla més coherent”. Álvarez creu que aquesta planta, finançada pel fons d’inversió danès CIP, “no es justifica, atès que en 10 km a la rodona no es genera prou volum de residus per nodrir-la, i tampoc tenim un problema de contaminació d’aqüífers com els que es donen a la Segarra i al Segrià”. Com diu, “en aquesta zona hi ha granges, però no tantes, i els purins que es generen es fan servir com a fertilitzants per al conreu, en aquests anys en què ha augmentat el preu dels fertilitzants de síntesi”. A més, afirma, “els ramaders de la zona no han signat cap acord per dur-hi purins, atès que se’ls cobraria. S’estimen més aplicar el seu propi pla de dejeccions ramaderes”. També és del parer que “el pla d’acció no és realment planificació; en tots els pobles surten projectes com bolets, que s’aproven de manera encoberta, sense analitzar on hi ha una problemàtica i quina és la solució que s’hi escau”.
Alemanya, Dinamarca i França, les referències
Hi ha diversos països que apareixen com a models a seguir en l’impuls del biogàs.
Alemanya lidera el sector a Europa, i el biogàs representa prop del 15% de l’electricitat que es produeix al país. Ara està desenvolupant una estratègia per expandir l’ús del biometà a la indústria i la mobilitat, tot actualitzant les plantes existents de biogàs. Combina grans instal·lacions en àrees rurals amb petites plantes en granges i stadtwerkes, empreses energètiques públiques municipals i comunitats energètiques. Si al principi s’utilitzaven cultius energètics com a matèria primera, ara promou les dejeccions ramaderes. Per llei fixa tarifes atractives per al biogàs.
Dinamarca, un altre país pioner, ha aconseguit que el biometà ja sigui el 25% del gas de la xarxa, i ha previst arribar al 100% de substitució el 2045. El seu model és centralitzat, amb plantes de gran potència, i fa servir fonamentalment com a matèria primera dejeccions ramaderes, amb el pla de prohibir els cultius energètics el 2030. En la seva estratègia, vol impulsar el biometà per a usos domèstics, industrials i el transport. A banda de subvencionar generosament la inversió per construir plantes, té un rigorós impost de combustibles fòssils que ha estimulat l’expansió de l’energia verda.
França, que ha avançat amb molta pressa del 2021 ençà, té un model descentralitzat, de plantes petites, desenvolupades per ramaders que s’han constituït en cooperatives energètiques. Per normativa, els cultius energètics no poden superar el 15%. L’Estat remunera el biometà directament als productors, i un sistema tarifari premia el biogàs produït a partir d’una planta agrícola amb poca capacitat respecte a una planta gran.
Projeccions molt generoses de cara al 2030
Els plans de la UE per potenciar el biogàs, inclosos en el pla Repower EU, pretenen arribar als 35.000 milions de me tres cúbics de biogàs el 2030, per estalviar 17.000 milions en importacions de gas fòssil. Marina Gros, biotecnòloga i coordinadora de l’àrea d’Energia d’Ecologistes en Acció, creu que aquesta projecció “no té el suport de criteris ambientals; la mateixa Comissió Europea fixava en uns estudis del 2021 que la producció màxima que es podia obtenir de manera sostenible era de 24.000 milions”. La projecció ha animat la indústria europea del biogàs, que ara publica estudis en què parla de 44.000 milions per al 2030 i 65.000 milions per al 2040. En el cas de l’Estat, el Pniec ha revisat previsions, i si demanava 10,41 TWh/any per al 2030, en la revisió ja situa el repte en 20. I Sedigas també especula que el 45% del que ara es cobreix amb gas fòssil es podria substituir per biometà. “Però ho fan incorporant una gran fracció de cultius energètics, font del 60% del que es produiria. Això ens recorda el mal que van fer en tercers països els cultius de palma i soja per obtenir biocombustibles”, explica Gros, que creu que les projeccions són poc realistes, “ja que els recursos de matèria orgànica estan massa repartits pel territori i la recollida no és senzilla”. Gros creu que “l’autoconsum ha de ser prioritari en l’ús del biogàs, més que la injecció a xarxa, per donar valor al territori”.
Al seu parer, més que parlar de substituir el gas fòssil per biometà, “hauríem de pensar en una descarbonització real de la producció de l’electricitat, apostant per un emmagatzematge adequat”. També cal reflexionar sobre “si el biogàs pot legitimar el sistema de ramaderia industrial”.