Nou ordre

Oficialment, el sistema capitalista va néixer el 1820 després del redisseny d’Europa en finalitzar les guerres napoleòniques, i fins avui. Però el capitalisme del 2023, per exemple, no era igual que el del 1975 ni que el del 1880. El sistema era el mateix, però els models –la manera com en cada moment funciona el sistema– han anat variant. Avui ens trobem en el centre d’una transició de model.

La idea de Contrareforma que s’està aplicant a la situació cap a la qual estan derivant els EUA –només els EUA?– és correcta, però penso que és incompleta. La reforma del s. XVI va tenir una motivació filosòfica i ràpidament una utilització política: els prínceps alemanys la van fer seva per independitzar-se dels Habsburg. La contrareforma es va posar en marxa (per part dels Habsburg) per conservar les seves possessions. La contrareforma actual és veritat que s’oposa a una sèrie de reformes polítiques i socials que es van posar en marxa en les dècades anteriors: les va posar en marxa el mateix capitalisme per guanyar-se la no oposició de la ciutadania: l’avenç d’aquelles reformes és paral·lel al declivi de les reivindicacions socials dels partits i moviments d’esquerra.

Ara ha estat el Capitalisme que ha arribat a la conclusió que no feia falta donar una imatge, seguir amb unes posicions que ja no eren necessàries perquè part de la població no s’havia beneficiat de tals reformes perquè estava en contra de l’establishment, i una altra part estava en contra de moltes coses –el moviment Woke–, tampoc perquè la tecnologia permet realitzar una publicitat invasiva, convincent i, per a alguns/es, creïble, per la qual cosa el “capitalisme dels magnats” sense traves, sense màscares i sense regulacions –a l’estil dels Morgan, Carnegie, Mellon, Rockefeller, …– ja ha fet eclosió com al s. XIX. Sí, és una contrareforma: el capitalisme s’ha reformat a si mateix, però és molt més que aquella del s. XVI. I cap a on va? Penso que cap a un nou ordre en el qual imperi un pensament únic en allò econòmic, social i cultural, que és el que serà considerat com a bo i correcte. D’això, se’n diu evolució. Durant força dècades, les coses crec que seran així; fins que les circumstàncies marquin la necessitat d’un nou model (o el declivi definitiu del capitalisme). A la pràctica, als anys setanta el capitalisme es va començar a adonar que cada vegada necessitava menys factor treball. Als noranta, es va advertir que si posava bona cara, donava facilitats al consum i protegia les minories, podia fer el que volgués. En la primera dècada del s. XXI, penso que és conscient que la majoria de la població no és crítica, entre altres motius, perquè el seu dia a dia absorbeix la seva energia; és a dir, el sistema capitalista sap que la democràcia cada vegada és menys necessària. Aquesta transició s’ha manifestat als EUA perquè són avui la principal potència mundial en nombrosos àmbits. Enllaçant amb la idea anterior, Donald Trump és un president del s. XXI amb la mentalitat d’un president del s. XIX. És la versió actual del president James Monroe (1817-1825), el d’Amèrica, per als americans. És l’imperialisme del s. XIX, però adaptat al s. XXI: és Amèrica, per als americans convertit en “el món ha d’adoptar el nostre punt de vista o no molestar-nos amb exportacions, superàvits i qüestionaments del nostre dòlar”. Monroe va ser un president de transició, de definir marcs de referència, igual que, penso, ho és Trump.

El que sembla que faran els eua respecte al comerç internacional n’és un exemple. No ho diuen, però el president Trump i el seu equip coneixen de sobres que, en el sistema capitalista, si un país compra alguna cosa a un altre país, és o perquè el primer no ho produeix o perquè el bé que compra a l’altre país és més competitiu: més barat, amb millors característiques, o perquè una millor publicitat ha fet que es posicioni millor en el mercat. Per tant, la idea subjacent en les intencions del president Trump d’augmentar espectacularment els aranzels perquè els països que exporten als EUA s’estan enriquint a costa dels EUA, gairebé com si aquests països estiguessin estafant els EUA i robant-los, no és admissible i no té cap fonament. Evidentment, aquesta posició tindrà conseqüències negatives (per als EUA, moltes), però això succeirà demà, quan el “capitalisme dels magnats” –no exclusiu dels EUA– pensi que té controlat el planeta. I com a substrat filosòfic, l’anomenada Il·lustració Fosca (Dark Enlightenment), un moviment que renega del liberalisme i de la democràcia perquè els considera inútils; segueixen pautes de dretes, però rebutja la dreta tradicional perquè és liberal.

La figura a seguir és la de les corporacions transnacionals amb uns referents com a focus, i Donald Trump compleix aquest rol. La seva estructura s’assembla a l’antic règim. I el seu objectiu és clar: un pensament únic basat en veritats convenients convenientment difoses per la tecnologia. Però aquest nou model no comença amb la segona presidència de Donald Trump. És l’evolució.