Ni dissimulen l’estafa

Neces­sito com­prar un regal, així que he pro­vat sort a diver­ses boti­gues de roba. Un jer­sei no és, diguem-ne, el pre­sent més ori­gi­nal del món, però l’agra­ci­ada ens havia donat la llauna que volia reno­var l’armari. Com­prar roba a finals de gener és un autèntic mal­son, sobre­tot perquè són mol­tes les boti­gues que només expo­sen les des­pu­lles de les rebai­xes, prèvia­ment gra­pe­ja­des per sis-cen­tes mans, o qua­tre peces de la nova tem­po­rada, amb escas­ses pos­si­bi­li­tats de reme­nar i triar. Però mal­grat tenir clar quin és l’esce­nari, m’hi he diri­git de cap, con­fi­ada a tro­bar un jer­sei, o un ves­tit, o qual­se­vol tros de roba on es pugui embo­tir el cos, sem­pre que m’entri pels ulls i no faci sal­tar les alar­mes del meu compte ban­cari. Men­tre deam­bu­lava per les boti­gues, m’ha sorprès cons­ta­tar com a la gran majo­ria d’aques­tes el que resta del temps de des­comp­tes, i en teo­ria de la tem­po­rada d’hivern, són samar­re­tes de tirants fetes amb paper de fumar, ves­tits minúsculs i sense mànigues que dei­xen pas­sar el fred o pan­ta­lons que amb prou fei­nes cobrei­xen les nat­ges. En canvi, sota el car­tell de “Nova tem­po­rada”, on se suposa que està exhi­bit el pro­ducte que és nou de trinca, s’exposa al públic un enfi­lall d’abri­galls fets amb mate­ri­als que pro­te­gei­xen del fred. En un moment donat, he topat amb un abric que m’ha cri­dat espe­ci­al­ment l’atenció. Gris, ele­gant, impol·lut. Per la quan­ti­tat de peces que esta­ven pen­ja­des, es podia inter­pre­tar que no hi man­cava ni una sola talla. No he lle­git enlloc que ens arriba una pri­ma­vera polar, així que no deixa de ser una pro­posta curi­osa per als mesos que tro­ba­rem en girar la can­to­nada. El més sor­pre­nent del cas és que es tracta del mateix abric que vaig rega­lar a la meva filla per Reis. Almenys podrien dis­si­mu­lar l’estafa i pren­dre’s la molèstia de can­viar-li els botons perquè semblés una peça nova. Però ni tan sols això.