“La il·lusió i la passió ens van fer superar qualsevol obstacle”

Bàsica­ment som pro­duc­tors i ins­tal·ladors d'imatge gràfica, de dis­seny d'inte­ri­ors comer­ci­als low cost (kits de deco­ració) i de senya­lit­zació per­so­na­lit­zada. Tot enca­rat a fer els espais més estètics i atrac­tius, que la marca en con­cret acabi gene­rant desig de com­pra. Un bon exem­ple d'aquest desig seria qual­se­vol gad­get, pro­ducte o botiga d'Apple; ells ho han acon­se­guit a la per­fecció.

La diver­si­fi­cació en dife­rents sec­tors (retail, fer­ro­vi­ari, auto­moció, esde­ve­ni­ments), l'ajuda i les solu­ci­ons que pro­po­sem als depar­ta­ments de màrque­ting, inno­vant i fent ren­di­bles els seus plans, i la dis­po­sició d'un equip humà cui­dat i ali­neat amb la cul­tura de fer el millor per als nos­tres cli­ents. Tenim gent que fa més de 15 anys que tre­ba­lla a l'empresa i estem contínua­ment en con­tacte amb esco­les de dis­seny per cap­tar talent. A la nos­tra empresa sem­pre hi ha joves fent pràcti­ques a qui obser­vem amb lupa per després ofe­rir-los feina. És la nos­tra pedrera.

Ja de petits parlàvem de ser empre­ne­dors. Aquesta il·lusió va ser el motor, però també vam obser­var que a les empre­ses i als punts de venda els seria molt neces­sari tenir una imatge cor­po­ra­tiva cui­dada: “Així et veuen, així et pen­sen”. I vam veure una gran opor­tu­ni­tat de pro­jecció amb els Jocs Olímpics; va ser ales­ho­res que vam adop­tar el nom de Noga­les­bar­ce­lona. Havíem començat l'any 90 els dos ger­mans sols. Després es va unir a nosal­tres la meva cunyada, l'Ochi, el millor fit­xatge de la nos­tra història.

Van ser duríssims en l'aspecte econòmic, però excep­ci­o­nals en l'aspecte emo­ci­o­nal. La il·lusió i la passió que teníem ens feia superar qual­se­vol obs­ta­cle. Els dos vam renun­ciar al mateix: teníem 21 i 24 anys, amb con­trac­tes fixos, i vam dema­nar la liqui­dació sense fer tram­pes per cobrar l'atur. La gent ens tit­llava d'inge­nus, però nosal­tres teníem clar que la falta de mit­jans econòmics ens dona­ria molta més empenta, i així va ser. Després, ara ho puc dir, et sents molt bé!

L'antídot que uti­litzàvem per vèncer la por era pen­sar: “Ara som joves, som a temps de rec­ti­fi­car, no tenim res­pon­sa­bi­li­tats fami­li­ars, és el moment, no tenim res a per­dre”.

La ingenuïtat con­tro­lada és bona. Si fóssim raci­o­nals al cent per cent, pro­ba­ble­ment ningú seria empre­ne­dor!

Ens sen­tim contínua­ment en deute amb ells per haver-nos incul­cat tan bé valors essen­ci­als com ara l'esforç, l'aus­te­ri­tat i la per­se­ve­rança. La meva mare va que­dar òrfena als 13 anys, amb cinc ger­mans més petits que ella, en una post­guerra molt dura i en un poble molt pobre d'Extre­ma­dura, i se n'ha sor­tit! Quin gran exem­ple de superació, no? El meu pare ha sigut i és un excel·lent tre­ba­lla­dor i una gran per­sona, tot un exem­ple per a mi de res­pon­sa­bi­li­tat fami­liar.

Ara pot ser inclús el millor moment: les empre­ses estan ober­tes a escol­tar noves pro­pos­tes i tendències. Ah!, i cal no tenir por a la inter­na­ci­o­na­li­tat. De mica en mica anem obrint mer­cats, cre­iem molt en el made in Bar­ce­lona. Oi que el made in Italy ins­pira qua­li­tat? Doncs nosal­tres cre­iem que el made in Bar­ce­lona ins­pira estètica, dis­seny, qua­li­tat, Medi­ter­rani, sol, atracció, classe, seny... I hem apro­fi­tat l'entorn econòmic i social nega­tiu per fer-nos més forts com a equip humà, més autèntics, més empàtics i amb més com­pa­nyo­nia.