La ‘mota' i el capità Mirambell

L'advocat i economista Pere Estasen, que va viure a cavall entre el XIX i el XX, va tenir un gran interès per donar a conèixer una fórmula empresarial de les costes catalanes de la primera meitat del vuit-cents; la mota. El seu origen és a la Catalunya desfeta de després de les guerres napoleòniques, conegudes, popularment, com a guerra del Francès. En aquells moments, mancaven grans capitals per invertir en el comerç exterior, els possibles ajuts dels governs de la monarquia eren nuls, i, al mateix temps, els mercats de molts dels productes catalans més competitius (vi, fruits secs, rajols, draps, paper, cuir) eren mercats internacionals.

Els empresaris catalans necessitaven embarcacions per transportar els seus productes, en el que serien, sovint, llargues travessies. La solució fou la formació de dos originals tipus d'empresa: la fusta i la mota. La fusta tenia com a objectiu construir una nau i dotar-la de tots els elements necessaris per al transport. Paral·lelament, l'objecte de la mota era comprar tots els productes destinats als mercats estrangers, i, alhora, formar una tripulació dirigida per un capità, per fer el viatge d'anada i tornada.

Les naus es construïen a les platges de la costa catalana, de la Barceloneta a Roses. Especialment, a Badalona, Montgat, Ocata, el Masnou, Vilassar, Premià, Mataró, Arenys, Caldetes, Malgrat, Blanes, Lloret i Palamós. Segons Estasen, entre 1824 i 1860, els mestres d'aixa construïen 26 fragates i corbetes, 216 bergantins, 104 pollacres corbetes, 9 goletes i unes 2.800 embarcacions menors.

La fusta, és a dir, la construcció de la nau, era la suma de les participacions de gent molt diversa: el capità i la seva família (homes, dones, serventes), el mestre d'aixa (i, possiblement, familiars), el serraller, els subministradors de fusta, de les planxes de coure per cobrir la quilla, de les veles, les cordes, les politges, el quitrà, les banderes usades com a senyals marítimes, etcètera. La fusta es formava a les poblacions de la costa, però hi participaven, també, comerciants de poblacions de l'interior com Arenys de Munt, Vilassar de Dalt, o, fins i tot, segons diu Estasen, de Manresa.

Tots aquests, i molts altres (veïns i veïnes, amb petits estalvis de la població), més els membres de la futura tripulació (pilot, contramestre, mariners, grums, cuiner, fuster) podien participar, amb quantitats ben diverses, tant en la fusta com en la mota. Aquest segon capital, la mota, era el destinat a comprar tot allò que la nau necessitava: les mercaderies per vendre, les assegurances, la matrícula, els aranzels, i les provisions per a un llarg viatge transoceànic.

Tots els que tenien alguna relació amb l'expedició comercial d'una nau, i alguns que no hi tenien cap relació però hi posaven part dels seus estalvis, constituïen aquestes dues associacions de capitals: la fusta i la mota. Segons Estasen, “cada nau era una veritable casa de comerç, una factoria flotant”. No explica, però, si, tal com succeeix a la dècada del 2000, en aquestes naus factoria s'acabaven de fabricar alguns dels productes transportats.

Els constructors i subministradors de la nau, si tenien part en la fusta i en la mota, cobraven el que els corresponia. Els mariners podien cobrar un salari, o bé la part de la seva participació en la mota, o bé salari més participació. En tornar de l'expedició, el capità distribuïa en mà als membres de la seva tripulació els guanys obtinguts, en funció de la seva participació.

Estasen, a la ratlla del 1900, s'encarregà de presentar a l'opinió la figura del capità Joan Mirambell (Ocata, 1796 - el Masnou, 1862). El 1834, Mirambell, dirigint La Constància, una pollacra amb una càrrega de vi, oli, ametlles i avellanes, entrà al port de Montevideo, amb bandera del Brasil, en ple estat de guerra entre Espanya i l'Uruguai. Fou detingut i destinat a ésser afusellat. Però va convèncer les noves autoritats que la nau havia entrat al port en missió comercial de pau, no de guerra. Aconseguí, així, el restabliment de les relacions comercials legals (per bé que, a la tornada, la burocràcia espanyola hi va posar obstacles).