Empreses

Xavier Berneda

director de mÀrqueting de munich

“Amb Munich no fem cap paròdia d'un producte americà”

Des que vaig veure unes vam­bes Munich en una botiga de l'aero­port, no he pogut evi­tar engan­xar-m'hi. No sé si és el dis­seny, o perquè són fàcil­ment ren­ta­bles, o perquè són ele­gants, o perquè són cata­la­nes. La qüestió és que tenim al davant un bon pro­ducte i un millor exem­ple de com una empresa en una indústria madura pot arri­bar a rein­ven­tar-se i no parar de créixer. El pare de Ber­neda la va començar i el fill la va trans­for­mar en plena crisi, recon­ver­tint un calçat tra­di­ci­o­nal­ment espor­tiu en un objecte de culte que mono­po­litza el meu saba­ter (amb el permís de Puma).

Què vas estu­diar i on vas tre­ba­llar? Quins són els ingre­di­ents bàsics de Xavier Ber­neda?

No vaig estu­diar gaire. Vaig deam­bu­lar per vàries esco­les, des de col·legis de l'Opus fins a esco­les públi­ques. Però, al marge d'això, el que sí que tinc clar és que a casa ens han edu­cat en la cul­tura del sacri­fici per­so­nal, el tre­ball, la dedi­cació i viure el dia de feina com si fos l'últim de la nos­tra vida labo­ral. Em van fomen­tar l'orgull de pertànyer a Munich i vaig apren­dre a anar amb la cara molt alta, sense tenir por de res, però també amb res­pecte i sense mirar-nos el melic per mirar enda­vant.

També defenso la teo­ria que els valors d'empren­dre s'apre­nen a casa i no a l'escola! De fabri­car vam­bes espor­ti­ves per jugar a hand­bol vau deri­var cap a un pro­ducte d'alta gamma. Qui­nes recep­tes dónes a totes aque­lles empre­ses que també es vul­guin rein­ven­tar?

No hi ha cap recepta màgica. Si fos així, tre­ba­lla­ria de con­sul­tor i el meu cognom no seria Ber­neda, seria el d'alguna família d'IESE o d'ESADE. El que crec és que cal iden­ti­fi­car els errors de la com­pa­nyia, els errors de mètode, els errors de pro­ducte i, sobre­tot, fer autocrítica encara que les coses vagin bé. Cal ava­luar els punts forts i febles de la com­petència i els punts estratègics vitals per rein­ven­tar-se. També s'ha de tenir clar que cal tro­bar el juga­dor franquícia del teu pro­ducte, sobre el qual cons­truiràs una marca. S'ha de ser ori­gi­nal, cal obli­dar-se de la foto­co­pi­a­dora i asso­ciar-se amb els engi­nyers.

I què tenen les Munich que no tenen les altres?

ADN, tenim un ADN molt iden­ti­fi­ca­tiu. Pensa que tenim un color per cada samar­reta que et puguis posar, tenim una història de pares a fills i, ara, d'avis a néts. I, sobre­tot, tenim un pro­ducte únic, no hem fet cap paròdia d'un pro­ducte ame­ricà.

Alt i clar, sense com­ple­xos! Ara bé, aquest fac­tor x de les Munich és la recepta per acon­se­guir sor­tir de la crisi actual?

Con­si­dero que la recepta per sor­tir de la crisi es basa en la mobi­li­tat. Som un país amb molta empenta, però cada dia amb menys empre­ne­dors. Sem­bla que tot­hom es queixa des del sofà de casa; és la crisi del coman­da­ment a distància, ja que tot­hom espera que el govern solu­ci­oni els pro­ble­mes de cadascú, quan tots ens hem de fer res­pon­sa­bles dels nos­tres pro­pis errors.

És una bona reflexió pen­sar què podem fer pel país en lloc d'espe­rar que algú ens ho solu­ci­oni. Què és més difícil, crear des de zero o trans­for­mar quel­com exis­tent en quel­com total­ment dife­rent?

Per tu, és més fàcil crear. Jo, en canvi, només he vis­cut la segona experiència, però amb el temps espero viure una nova aven­tura i poder con­tes­tar-te. Però crec que tot a la vida és prou difícil, que ningú et regala res. Hem d'esbor­rar d'una vegada per totes la frase de “Qui dia passa, any empeny”.

Hi estic d'acord, que és tot molt difícil, tant crear des de zero com trans­for­mar. En el teu cas, tenies una immensa moti­vació afe­gida, com era sal­var els llocs de feina d'un bon nom­bre de famílies.

Tenim una fàbrica pròpia amb més de cin­quanta famílies, i havíem de tro­bar un model pro­duc­tiu per fer ren­di­ble l'empresa. Crec que ho vam arri­bar a tro­bar; som el que som per la gent que tre­ba­lla amb nosal­tres. Un pot diri­gir, però sem­pre hi ha d'haver algú a la trin­xera o al cos de guàrdia defen­sant els interes­sos de l'empresa.

Ja ho deia en Kawa­saki: o ets dife­rent o ets barat, i per barats, ja hi ha altres països. La bona notícia és que els bons pro­duc­tes ho són aquí i a fora, ja que heu cres­cut molt inter­na­ci­o­nal­ment. Per on vau començar i quin cri­teri vau seguir?

S'ha de ser molt cons­ci­ent del teu tar­get. Cal fer un pres­su­post acu­rat per inver­tir en premsa, en cele­bri­ties, en fires, en pro­ducte, i tro­bar un soci ade­quat. Cal, en defi­ni­tiva, fer molt bona feina de camp! Qui pot com­prar el nos­tre pro­ducte? Què els pot apor­tar la marca Munich als ita­li­ans o als fran­ce­sos, per exem­ple? Doncs pen­sar el dis­seny com si fóssim ells.

No és gens fàcil inno­var en èpoques de crisi, fabri­car des d'aquí i tri­om­far arreu del món. On us veieu en cinc anys?

Doncs la veri­tat és que em veig fora d'aquest país. No m'agrada gaire com s'està ges­ti­o­nant el capi­tal humà, i veig massa joc brut al món de la política. Veig també un país ple de fun­ci­o­na­ris, amb un pro­blema greu de lide­ratge, de rigor i de prin­ci­pis.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.