Els altres catalans (1490-1630)

L'economia catalana de finals del segle XV era la d'una societat molt avançada tècnicament, amb un fort dinamisme comercial i industrial, amb un sistema polític útil i exemplar, capdavantera a Europa. Però, al mateix temps, presentava gravíssims problemes, que anunciaven el pitjor. El problema més greu era la caiguda de la població, l'escassíssima població. Les explicacions de la davallada demogràfica són diverses. La més important: la molt alta mortalitat. Les causes d'aquesta mortalitat catastròfica eren múltiples: 1. les pestes assolaven les ciutats i el camp, 2. les plagues, com les invasions de llagostes, destruïen els conreus i reduïen l'alimentació, 3. el comerç marítim rebia l'impacte negatiu de les economies del pillatge mediterrànies. A més: 4. la Guerra civil catalana s'havia traduït en morts, ferits, i destruccions. També: 5. alguns terratrèmols importants, i 6. les dificultats per reconduir sequeres i aiguats. Breu: Catalunya era un país buit, però, al mateix temps, era un país per omplir.

La recuperació del segle XVI es basà, en bona part, en la immigració occitana. Just al nord dels Pirineus, la situació era la contrària: el fort creixement de la població no anava acompanyat d'un creixement econòmic. Hi havia excés de població. A partir de 1490, anà creixent un moviment migratori nord-sud: de les terres occitanes del Migdia de França a les terres catalanes. El Principat de Catalunya es reompliria amb homes joves que venien a treballar i a casar-se i formar família.

Al Baix Llobregat, el 31% dels immigrants francesos es casaven (i no amb franceses) abans dels 20 anys; el 33%, entre els 20 i els 25 anys, i el 25%, entre els 25 i els 29 anys. El més destacable és el pes dels marits francesos dins el conjunt de matrimonis. Seguint C.Millàs, al Baix Llobregat, entre 1565 i 1600, el 18% dels marits són francesos. Entre 1601 i 1640, just abans de la Guerra dels Segadors, el 16%. Entre 1641 i 1680, el 9% (a desgrat de la separació, el 1659, de Catalunya Nord i la seva inclusió a França). I, entre 1681 i 1714, període ple de guerres, encara el 2% dels nuvis eren francesos. A altres comarques els resultats són, també, espectaculars: el 35% dels nuvis a l'Alt Empordà eren francesos, el 17% al Segrià, el 18% a l'Urgell, el 15% a l'Anoia, el 6% al Gironès, el 15% al Pla de l'Estany, el 9,6% al Barcelonès.

La integració d'aquests occitans súbdits del Regne de França per via matrimonial seria relativament ràpida, car els fills d'aquests joves immigrants, segons el principi del ius soli, una de les constitucions catalanes aprovades el 1422 i el 1481, esdevenien legalment catalans.

La integració es produiria, sobretot, per la via laboral. Els immigrants francesos venien a treballar (i a casar-se). La qualificació dels nouvinguts era relativament alta: van fer de mosso, pagès, hortalà, pastor, llenyataire, ajudant de forner, serrador. Però també van entrar a treballar en sectors més especialitzats. Van ser teixidors, sastres, sabaters, ferrers, fusters, mestres d'obres, vidriers. Altres arribarien més lluny, car serien traginers, comerciants, moliners, carnissers, hostalers, cirurgians, clergues, impressors, llibreters.

Aquests immigrants trobaven feina: ocupacions molt diverses, que demanaven una certa qualificació, i que s'inserien en una economia com la catalana que començava a diversificar-se, especialitzar-se, i créixer, pensant en els mercats europeus, americans i de la Mediterrània.

Els segles XVI i XVII seran els de la primera gran expansió dels masos, i els grans segles dels gremis. Per bé que tenen origen medieval, els gremis, als temps de la immigració occitana, es consolidaran i en sorgiran d'altres. El 1512, es constitueix un nou gremi metal·lúrgic: el gremi dels ferrers de tall, ganivetaires, espasers i daguers. El 1599, es reorganitza el gremi dels vidriers. El 1665, el dels corders i espardenyers, creat el 1453, redefineix la seva funció.