Saber per creure

De fa temps la soci­e­tat cata­lana política­ment és un bar­reig d'agnòstics, d'ateus, d'incrèduls, de desen­ga­nyats, de rece­lo­sos i d'angoi­xats. I el nou govern que va entrar gene­rant una alta espe­rança després d'uns anys de Dra­gon Khan, comença a pro­vo­car incer­tesa, per­ple­xi­tat, sor­presa i al final tot això es pot tra­duir en des­con­fiança. I és una llàstima perquè amb aquests sen­ti­ments de recels i de sus­picàcies seria molt més difícil fer cor­rec­ta­ment la gran tasca que s'ha de fer per rever­tir la greu situ­ació. I segu­ra­ment l'arrel d'aquest pro­blema és que els gover­nants no ente­nen que els gover­nats sovint som com sant Tomàs, que, tot i que més tard va ser sant, no va voler fer un acte de fe. Va voler veure per creure. No és política­ment cor­recte, doncs, dema­nar a tot un poble un acte de fe envers el seu govern i fins avui sem­bla que se'ns demana. L'estalvi i la con­tenció de la des­pesa són unes vir­tuts que ja tot­hom té clares, però sem­pre que siguin rao­na­des, i avui no podem dir que s'hagi donat la infor­mació clara i pre­cisa per saber si són rao­na­bles.

Encara es des­co­nei­xen les raons, més enllà de dir que estem molt mala­ment, d'aquesta apa­gada infor­ma­tiva de la rea­li­tat dels comp­tes. Fa pocs dies par­lava amb un dipu­tat de CiU i coin­cidíem en aquesta apre­ci­ació, i el pòsit nega­tiu que va dei­xant a la soci­e­tat aquest seguit de reta­lla­des (de moment, 73 segons infor­mació de l'Avui i El Punt) en llocs tan sen­si­bles com l'ense­nya­ment, la sani­tat, la segu­re­tat,... El meu inter­lo­cu­tor em deia que només ho entén per una raó: no fer enfa­dar els par­tits del tri­par­tit i espe­ci­al­ment els soci­a­lis­tes. Error greu si la raó fos aquesta, perquè l'objec­ti­vi­tat dels números ha de ser inqüesti­o­na­ble i, per tant, irre­ba­ti­ble i irre­fu­ta­ble. Però mala­ment anem si un par­tit, i de l'opo­sició, con­di­ci­ona tota una política infor­ma­tiva d'un govern i ens obliga a fer un acte de fe.

El que encara sorprèn més és que els tres par­tits que gover­na­ven fins ara acu­sen el nou govern de fer exces­si­ves reta­lla­des i de reta­llar en temes soci­als sen­si­bles; i la pre­gunta és, per què qui ho fa no ho argu­menta clara­ment, ni rebat les acu­sa­ci­ons con­tun­dent­ment tenint tota la infor­mació? Un mis­teri.

Fran­cesc Homs defen­sava amb raó que 26 mili­ons d'euros del cost de les ini­ci­a­ti­ves de Zapa­tero són una quan­ti­tat impor­tant i que el govern de Cata­lu­nya no podia assu­mir. Vist com sem­bla intuir-se que han tro­bat les finan­ces de la Gene­ra­li­tat, no seria també asse­nyat tren­car la pro­mesa d'abo­lir l'impost de suc­ces­si­ons i pos­po­sar-la per quan l'eco­no­mia ho per­meti? Si han hagut d'atu­rar obres ja en procés de cons­trucció i tren­car altres pro­me­ses, i els matei­xos argu­ments de l'Homs per defen­sar els diners a Madrid, ens ser­vei­xen com una raó potent per pos­po­sar l'impost.