A la caixa o al pot

Vaig ser prudent. Alguns col·legues es lligaren al cap la manta del gironisme i criticaren a tort i a dret la decisió del consell d'administració de la Caixa de Girona, quan a principis de març de l'any passat es depenjaren del projecte de fusió amb les germanes de Manlleu, Sabadell i Terrassa per formar Unnim i passar a ser engolits pacíficament per la Caixa per antonomàsia, La Caixa. Vaig callar sobretot perquè és molt difícil opinar quan no es tenen les dades a la mà i es desconeixen els pros i els contres que hi havia sobre la taula dels que havien de prendre la decisió.

Si n'he llegit, d'interpretacions! La mort de la nostra caixa va ser dolorosa, però inevitable. No calen números per entendre que el vent de la crisi se l'havia d'endur, malgrat que havia fet i feia una funció importantíssima en el món econòmic de les comarques, per la seva proximitat, la seva sensibilitat, el seu coneixement de les empreses i de les persones. A més, era la nostra, que els amos de les caixes són els clients –cosa que segons sembla aviat no serà possible. Segur que va ser un gran paraigua que va salvar de molts ruixats l'empresariat gironí. I la seva obra social –pensem només en el Joan Riu– d'un mèrit inqüestionable. Sense dir que es feia tot bé, que segur que no, la Caixa de Girona ha deixat un pòsit que algú hauria de valorar seriosament. El sentiment per la pèrdua, lògicament, va provocar una allau de lamentacions públiques i privades. Es manifestaren els dubtes lògics: tindrà la gran Caixa la sensibilitat necessària cap als problemes gironins? Es mantindrà l'obra social a les comarques? Què se'n farà, de la Fontana d'Or? Quin futur té el Festival de Cap Roig? I moltes més. Encara fa pocs dies, l'amic Joan Ribas es lamentava que el centre de cultura de la Caixa hagués canviat el nom de Fontana d'Or pel de Caixafòrum.

M'és molt fàcil dir ara el que pensava fa més d'un any. Però algú ho ha de dir. Quan Unnim ja té el nom a la llista de les entitats inviables que l'Estat haurà de nacionalitzar, probablement, cal que es reconegui el seny dels consellers que es van adonar a temps que per servir els seus amos, els impositors, calia deixar de banda sentimentalismes i preferències personals. Aplegar quatre problemes en un només feia el problema més feixuc, allargar-lo potser en el temps. Calgué empassar-se el gironisme i aguantar les crítiques de l'opinió pública poc informada. Van apostar, en nom dels gironins, a la carta guanyadora, al vaixell que tenia més possibilitats de continuar navegant enmig de la tempesta.

Potser seria l'hora que les veus desqualificadores vingudes del populisme més fàcil demanessin disculpes als que trobaren una manera de morir digna i oberta a l'esperança.