Involució
Només perquè no en quedi cap dubte: a mi em representa el Parlament que he votat i no una assemblea amb uns líders autoproclamats que no han estat escollits per ningú, més que per ells mateixos i que diuen que coneixen la veritat millor que el 60% d'idiotes que continuem votant. Intentar bloquejar el Parlament de Catalunya és un atac al poble de Catalunya.
Dit això, és interessant agafar perspectiva i mirar els fets amb distància per intentar valorar-los en conjunt: en els darrers 2 anys hem experimentat un deteriorament extraordinari de l'economia, l'atur s'enfila als 4 milions llargs de treballadors, els governs, tant el català com el de l'Estat, han intentat frenar la caiguda amb una despesa pública que superava amb escreix els ingressos, fet que ha deixat els fons públics en números vermells i que posa les administracions a les mans dels prestadors. Les esquerres moderades s'enfonsen a les eleccions, la dreta (més o menys moderada) les guanya amb la mobilització disciplinada dels seus votants, l'extrema dreta comença a entrar als ajuntaments i a organitzar-se per presentar-se a les eleccions generals. Unes assemblees suposadament populars de plantejaments absoluts decideixen agafar-se la justícia per la seva mà i bloquejar el Parlament per impedir una votació dels representants escollits pels catalans. Fins ara, els fets del 2011 reprodueixen lamentablement el que podia haver passat 75 anys abans; la pregunta és, serem capaços de superar la situació amb alguna idea millor que l'última vegada? La resposta depèn de fins a quin punt cada un de nosaltres siguem prou responsables: per una banda, evidentment, els polítics: les esquerres haurien de reconèixer que negar la gravetat de la situació només la complica més i intentar col·laborar amb els que ara governen (o governaran) per fer un diagnòstic realista de la situació. Convergència i el PP farien bé d'administrar la victòria amb prudència i buscar igualment consensos per sortir de la crisi, a banda d'aplicar les inevitables mesures correctores amb seny i pensant en la protecció del més dèbil. Tots plegats haurien de fer l'esforç, de canviar el to de seu debat, perquè la contínua desqualificació de l'oponent i el discutir per no dir res transmeten la sensació que hi ha algun dels bàndols que menteix sense miraments, o potser tots dos, cosa que els desacredita totalment.
Per altra banda, els ciutadans, tot i les raons lògiques, de disgust, hauríem de reconèixer que tots hem contribuït d'alguna manera a trobar-nos en la situació que estem: durant anys els diners fàcils i gastar més del que es tenia a través de demanar crèdits han estat la norma i ningú no va sortir a manifestar-se contra la despesa creixent dels governs: ni els 400 euros, ni el pla E, ni els aeroports sense avions, ni els ordinadors a les escoles, ni les vies del TAV sense passatgers no van treure ningú al carrer.
Si algú desconfia tant dels partits, pot presentar-se a les pròximes eleccions generals i intentar bloquejar la probable majoria absoluta del PP recollint el desencant dels 4 milions de desocupats i els altres (suposats) milions de ciutadans “indignats”.
Però, sobretot, a tots i cadascun de nosaltres, ens haurien de sonar totes les alarmes: si la situació és dolenta, algunes solucions són pitjors.
