Repsol, interès del soci o interès social?
Li han faltat dies a Sacyr, soci de referència de Repsol, per fer ús del que es coneix com l'esmena Florentino, que va entrar en vigor l'1 de juliol passat i que aixeca les limitacions dels drets de vot a les societats cotitzades. El divendres 29 d'agost, Sacyr i Pemex anunciaven la signatura d'un acord entre socis en què es comprometien a votar en el mateix sentit en aquelles decisions més transcendentals que a partir d'ara, pel període dels propers deu anys, es prenguessin a Repsol, per exemple en matèria de repartiment de dividends, ampliacions de capital o nomenaments de consellers. Addicionalment Pemex es comprometia a augmentar la seva participació fins al 9,8%, és a dir que de forma conjunta aquests dos accionistes sumarien el 29,8% del capital, just per sota del 30% que els obligaria a llençar una OPA sobre el 100%. No és la primera aventura de Luis del Rivero de portes enfora de Sacyr, ja que té en el seu currículum una temptativa frustrada de controlar el BBVA fa uns anys i de tractar de col·locar la seva participació a Repsol als gegants russos Gazprom i Lukoil. Ara, amb l'acord amb Pemex, estant la resta de l'accionariat dispers entre diversos inversors institucionals i el capital que flota a borsa, el matrimoni Sacyr-Pemex aspira a ser el soci de referència a Repsol, però la qüestió és si aquesta maniobra està feta en interès de la companyia de la qual són socis o en benefici propi de l'accionista, i potser en perjudici de la societat. La resposta, veient la trajectòria de Del Rivero, sembla òbvia, encara que la justificació pública que van donar a l'anunciar l'operació va ser que “la companyia no està valorada adequadament”. Caldria matisar aquesta expressió, ja que o és un “adequadament” davant dels bancs creditors de Sacyr o ho és davant de la resta d'accionistes (inclosos els minoritaris) de Repsol.
El cas de Repsol també té moltes similituds amb la batalla que s'està produint a Iberdrola, atès que dues empreses constructores (aquí amb ACS), fent ús de l'abans tan admirada tècnica del palanquejament financer, van prendre posicions en empreses industrials. Ara quan toca retornar el deute d'aquest palanquejament i veient que els ingressos dels seus negocis tradicionals són insuficients per retornar-lo, han de forçar la màquina a les seves participades per fer líquida la participació. I com poden aconseguir aquests diners si els seus negocis tradicionals són a l'UVI? Les opcions són poques: venda del paquet accionarial o buscar l'augment de dividends a les participades, opció legítima des d'un punt de vista legal, però què passa amb els interessos de la resta d'accionistes i amb l'interès social? Eliminarà el negoci de les grans constructores els pilars del negoci industrial espanyol?
