Trampes al solitari

M'encan­ten els jocs de car­tes. Per exem­ple el pòquer. És un joc de presa de deci­si­ons amb infor­mació incom­pleta, on es pot apren­dre molt del seu ves­sant analític i social. Vaja, que el més diver­tit del joc és fat­xen­de­jar, fan­far­ro­ne­jar i jugar amb aire pro­fes­si­o­nal (que sig­ni­fica amb whisky i fum, com tot­hom sap). De fet vaig tenir la sort de poder fer un curs de cru­pier al Casino Gran Madrid de Tor­re­lo­do­nes, per si algun dia deci­deixo final­ment dei­xar la docència i dedi­car-me a un ofici decent i res­pec­ta­ble.

No obs­tant això, no tot el món s'apas­si­ona amb el pòquer, i al nos­tre país el mus és una altra gran opció. Però crec que l'únic joc que coneix tot­hom que alguna vegada ha jugat a les car­tes és el soli­tari. Una mica de tècnica, molt de prudència, i bas­tant d'atzar. Molt d'atzar real­ment, tret que sàpigues col·locar-te les car­tes i reme­nar-les ade­qua­da­ment. O que direc­ta­ment et sal­tis les regles, és clar.

Des­gra­ci­a­da­ment aquest és el pro­blema que estem tenint en molts aspec­tes ara mateix. Aquest estiu per fi els EUA van qüesti­o­nar una qua­li­fi­cació de l'agència Stan­dard & Poors. Con­cre­ta­ment la que va fer sobre ells. Però per molt que s'escu­din que és un pro­blema polític, la veri­tat és que els EUA no poden retor­nar tot el que deuen. Ni ho faran mai.

Sí, és veri­tat que pot impri­mir tots els dòlars que vul­gui, com va dir Gre­ens­pan fa poc. Però per més que cai­guin els Strauss-Kahn i Lagarde de torn, tard o d'hora el dòlar pot per­fec­ta­ment dei­xar de ser una moneda de referència. I ales­ho­res no ser­virà de res impri­mir més bit­llets verds. De fet un poblet ame­ricà ja impri­meix la seva pròpia moneda, els berks­hi­res.

En tot cas, del que crec que vindrà quan això passi pre­fe­reixo no escriure res. Però el que ha pas­sat ara té un nom.

Les agències ja fa anys que cobren per ser un ter­cer de con­fiança. Empre­ses cotit­za­des, amb direc­tius que no volen per­dre el seu bonus i obli­ga­des a créixer tri­mes­tral­ment en “dobles dígits”, no es poden per­me­tre per­dre un cli­ent. Així que gens de rigor ni trans­parència, ni con­fiança. Tot el valo­rat que ha de ser de màxima con­fiança ho serà. I així gua­nyen tots. I si s'equi­vo­quen no passa res. Bé, almenys a ells. Aquesta con­nivència ha durat molt de temps, i no és increïble que del 2008 al 2011 hagin seguit aquí després de la increïble demos­tració d'inca­pa­ci­tat per valo­rar actius. El deute era insos­te­ni­ble, així que les seves valo­ra­ci­ons eren necessàries per seguir amb l'estafa. No obs­tant això, per algun motiu, algú s'ha mogut en la foto, i aquí sabem clara­ment que això implica que­dar-se fora.

Després d'anys jugant el cam­pi­o­nat del món de soli­tari amb tram­pes, ara que han deci­dit fer les coses bé els EUA es quei­xen que els han donat una bara­lla mal reme­nada. El pro­blema és que ja ni se saben les nor­mes del joc.