Tecnocràcia al poder

Aquests dies s'ha par­lat molt sobre la impo­sició de tecnòcra­tes al cap­da­vant dels governs d'Itàlia i Grècia per tal de repren­dre el rumb de les seves eco­no­mies. Aquesta decisió s'explica per la des­con­fiança dels socis euro­peus en els governs res­pec­tius (Ber­lus­coni i Papan­dreu), que en lloc de fer les refor­mes pac­ta­des han introduït major incer­tesa incom­plint els acords con­sig­nats i per­dent el con­trol polític dels seus governs. Per Rajoy, en canvi, la majo­ria abso­luta és un escut impe­ne­tra­ble fins i tot per a Merkozy, tot i que l'elecció del vice­pre­si­dent econòmic no obviarà el vis­ti­plau euro­peu.

No hi ha cap dubte que una impo­sició d'aquest tipus suposa un greuge democràtic. Vul­nera la sobi­ra­nia dels estats en la for­mació de governs naci­o­nals i, el que és pit­jor, imposa als ciu­ta­dans uns caps de govern que no han sor­git de les urnes. Tan­ma­teix, la situ­ació és excep­ci­o­nal i en unes eco­no­mies tan vin­cu­la­des entre elles qual­se­vol enso­pe­gada indi­vi­dual arros­sega el con­junt cap al pre­ci­pici. Per evi­tar-ho, la UE aposta in extre­mis pel lide­ratge de tecnòcra­tes que a més d'estar pre­pa­rats són alhora bons conei­xe­dors de la rea­li­tat euro­pea en el seu con­junt.

Si els tecnòcra­tes són part de la solució és perquè ofe­rei­xen alguns avan­tat­ges. Per un cos­tat, l'acció de govern es diri­girà a tre­ba­llar coor­di­na­da­ment amb la resta de socis, evi­tant les temp­ta­ci­ons opor­tu­nis­tes naci­o­nals que sovint des­vien els polítics dels acords i plans pre­vis­tos pel con­junt. Per l'altre, l'enorme impo­pu­la­ri­tat dels polítics resta cre­di­bi­li­tat a les seves mesu­res. Els tecnòcra­tes no viuen de gua­nyar elec­ci­ons, ni d'afa­vo­rir grups d'interès. Les seves deci­si­ons difícil­ment per­se­gui­ran estratègies opor­tu­nis­tes de curta volada; més aviat vol­dran con­ser­var el que més valo­ren: el seu pres­tigi.

El pro­blema per a la democràcia no són els tecnòcra­tes, sinó el segrest que exer­cei­xen els apa­rells dels par­tits i que impe­deix que els més pre­pa­rats siguin pre­sents en la presa de deci­si­ons. La lluita pel poder intern des­plaça els millors. Són els més lle­ials o aquells amb millors capa­ci­tats per ampliar o defen­sar el poder els qui pros­pe­ren. Així s'explica la insu­por­ta­ble inca­pa­ci­tat intel·lec­tual d'alguns repre­sen­tants polítics que mai serien esco­llits en un sis­tema de llis­tes ober­tes i amb cir­cums­crip­ci­ons elec­to­rals més pròximes al votant. Com hem vist a Cata­lu­nya, qui és bo per arra­bas­sar el poder en un par­tit pot ser pre­ci­sa­ment el millor per des­truir-lo.

Quan els més pre­pa­rats no pros­pe­ren, els par­tits per­den cre­di­bi­li­tat i tras­lla­den des­con­cert i des­con­fiança a una ciu­ta­da­nia que tard o d'hora els gira l'esquena. I és que, a diferència dels tecnòcra­tes, els pro­fes­si­o­nals de la política són incapaços de lide­rar can­vis pro­funds que afec­ten interes­sos i gene­ren per­de­dors. Una democràcia sense capa­ci­tat per refor­mar és una democràcia en decadència. Si és sa qüesti­o­nar democràtica­ment el paper dels tecnòcra­tes, encara ho és més enten­dre per què els hem anat a bus­car. Només així ens con­ven­ce­rem d'alguns dels can­vis ins­ti­tu­ci­o­nals pro­funds que tenim pen­dents per millo­rar la nos­tra democràcia.