Les llotges catalanes

Si calgués sintetitzar amb una sola paraula el que ha estat històricament l'economia catalana aquesta paraula podria ben bé ésser “llotja”. Una llotja és un espai obert i cobert construït per funcionar específicament com a mercat per a mercaders o comerciants. Pot ésser general o tenir una certa especialització i, aleshores, diem: llotja de mar, llotja de cereals, llotja del peix, llotja de l'oli, llotja de la seda o llotja del cànem.

El cas català és excepcional, car a tots els territoris de l'antiga confederació catalanoaragonesa es van construir, a partir de 1339, grans llotges, seguint el model de la primera: la Llotja de Mar de Barcelona. Foren uns edificis de grans dimensions i de gran bellesa: la Llotja de la Seda de València, construïda a partir de 1482, ha estat declarada, per la Unesco, Patrimoni de la Humanitat.

Coetàniament, no se'n va construir cap, de llotja, a la veïna corona de Castella- Lleó. Això és el que va descobrir en un moment difícil (els anys 1940) Romà Perpinyà Grau, l'economista de Reus que ha estat considerat un dels millors economistes hispànics del segle XX. Només n'hi ha equivalents a Florència i altres repúbliques italianes. Així i tot, la Loggia della Signoria de Florència no era un mercat, era un espai públic destinat a festes i cerimònies de gran solemnitat. I la Loggia del Mercato Nuovo és de 1547. A Gènova, la Loggia dei Mercanti és posterior: de 1589

A partir de Barcelona, i durant 200 anys, es van anar construint les grans llotges catalanes, que (associades, o no, als Consolats de Mar), són, sovint, un del principals centres d'atracció de les ciutats on es localitzen.

Després de la de Barcelona, les llotges construïdes foren: Tortosa (1368-73), Castelló d'Empúries (1393), Perpinyà (1397, ampliada el 1554, amb l'estada del rei emperador Carles I a la ciutat), Palma de Mallorca (1420-52, Sa Llonja, obra mestra de Guillem Sagrera), València (1482-92, projectada per l'arquitecte gironí Pere Comte), Saragossa (1541-51, obra del polifacètic Joan de Sarinyena), Alcanyís (1570, formant cos amb la casa de la vila), Granollers (1586, la Porxada de Granollers), Castelló de la Plana ( 1603, la Llotja del Cànem).

No totes, és clar, tenen les mateixes dimensions, ni totes han seguit trajectòries semblants o paral·leles. Però, el que suggeriria Perpinyà Grau és que la simple existència d'aquest conjunt formidable de llotges catalanes (amb, lògicament, diferències entre elles) és un fet molt rellevant. En dos àmbits: en l'àmbit hispànic, car simbolitzen les grans diferències entre les economies de Castella-Lleó i de Catalunya-Aragó. I, en l'àmbit europeu, car donen pistes sobre les possibilitats de creixement de les economies de l'antiga confederació catalanoaragonesa.

Segons el pròleg de 1943 (a la història econòmica de Jaume Carrera Pujal) que va escriure Perpinyà Grau, la diferència és clara: “Castella va tenir fires, els regnes mediterranis van tenir llotges.” L'explicació és acadèmica: “Aquesta (diferència) és una mostra de la seva diversa infraestructura.” Però, segueix: “A Castella, contractació periòdica, amb temps limitat, grans distàncies, població dispersa, collites que es poden guardar i concentrades lentament.”

En canvi, a Catalunya-Aragó, “el mar i les distàncies menors en les petites, però poblades, terres en forma de ventall, donaven, al tràfic dels grans i petits ports de Catalunya, Mallorca i València, la possibilitat i la necessitat de la contractació diària, i la fe de la paraula donada. Cada contracte era petit en el seu volum, i, en mercaderies d'espècie molt diversa, segons origen i segons època.” Segueix, la llista cronològica de llotges.

Aquesta pràctica –diària, i intensa- contribuí a la fixació del dret mercantil: “A la Mediterrània, el Dret va seguir al costum. Es va manifestar i fixar en Usatges, Furs i Llibres del Consolat de Mar, en què la casuística reflecteix molt més la realitat que els monuments jurídics de les Partidas.”