El Govern Econòmic Europeu

Gra­vin aquest títol en el seu cer­vell perquè en sen­ti­ran a par­lar molt; per què? doncs perquè és el que començarà a fun­ci­o­nar d'aquí a un parell de mesos un cop s'hagin posat d'acord qui ha de posar-se d'acord i una vegada s'hagin resolt els ser­rells que encara estan pen­dents per al defi­ni­tiu acord. D'això es par­larà a la cimera del dia 9, ja, però les deci­si­ons ja estan pre­ses. En què con­sis­tei­xen?

Els models s'esgo­ten, ja saben: la Gran Depressió va ser la mani­fes­tació d'un d'aquests esgo­ta­ments. Ara s'ha esgo­tat el que fins fa qua­tre dies va ser el nos­tre: es va aca­bar la capa­ci­tat d'endeu­ta­ment d'empre­ses, estats, famílies, ajun­ta­ments, enti­tats finan­ce­res i governs regi­o­nals; aquí, sí, i a tot arreu. Ara toca l'escas­sesa, admi­nis­trar el poc, i per a això cal que tot­hom segueixi les nor­mes; d'aquí aquest Govern Econòmic Euro­peu.

Però per això cal ven­dre la idea a fi i efecte que sigui accep­tada per les ciu­ta­da­nies. Pri­mer, el ter­ror: “L'euro està en perill i si l'euro fra­cassa es tren­carà Europa.” Penso que és pur tea­tre: l'euro no està en perill perquè a tot el món li interessa que l'euro segueixi. Després, la tisana: “Hem vis­cut per sobre de les nos­tres pos­si­bi­li­tats i hem d'adap­tar-nos al que tenim; per exem­ple, ja no s'és feliç tenint un cotxàs, sinó pas­se­jant afa­ble­ment.”

Per­drem auto­no­mia, sobi­ra­nia, capa­ci­tat de decisió ‘pel bé de tots'. Es fixa­ran nor­mes quant al dèficit, i càstigs per a qui no com­pleixi. I se sal­varà (durant un temps) el ros­tre democràtic de l'assumpte: els mem­bres d'aquest govern seran els caps d'estat i de govern que (de moment) són tri­ats pel poble. I es perdrà tot això, i gai­rebé tots serem més pobres, pel bé del grup, pel bé de tots. Perquè ‘els mer­cats' que tenen els recur­sos saben que cal anar d'altra banda i han deci­dit que cal anar d'altra banda: perquè per on anàvem ja és un camí esgo­tat. I sí, ho és, però que et diguin ober­ta­ment el que has de fer suposa un canvi tan gran res­pecte a com s'han estat fent fins ara les coses…

Cata­lu­nya? Un dels extrems que suposa aquest nou model és la fi del cafè per a tot­hom. S'obre la porta a la geo­me­tria vari­a­ble, a la mul­ti­ve­lo­ci­tat. Això afa­vo­reix Cata­lu­nya; el seu crònic dèficit fis­cal inter­re­gi­o­nal penso que se solu­ci­o­narà, però apa­rei­xerà el dia­ble a casa: totes les zones de Cata­lu­nya tenen idènti­ques pos­si­bi­li­tats?, totes tenen igual capa­ci­tat de gene­rar PIB?, totes poden estar en la pri­mera velo­ci­tat? Mmmmmm.