Silla al límit

Silla es troba al límit de la super­vivència, si hem de fer cas de l'expo­sició catas­tro­fista que ha fet el govern del PP (en mino­ria, amb 8 vots), en els dos plens cele­brats la set­mana pas­sada per a trac­tar de ven­dre la burra que s'ha inven­tat el senyor Rajoy. La burra, en aquest cas, és obli­gar els ajun­ta­ments a endeu­tar-se més encara del que ja estan, accep­tant diners euro­peus, però a través de la banca espa­nyola, per a pagar els deu­tes endar­re­rits, que en el cas de Silla són 3.600.000 euros. Tots els ajun­ta­ments i totes les auto­no­mies tenen fac­tu­res sense pagar, o siga que el dèficit és con­si­de­ra­ble, per no dir enorme, encara que qui està més empe­nyo­rat que ningú és el mateix Estat espa­nyol (el 80% del dèficit total és d'ells) i no els ajun­ta­ments.

La gran cosa dels popu­lars ha estat “acon­se­guir” que el Banc Cen­tral Euro­peu deixe diners als bancs espa­nyols a l'1%; a con­ti­nu­ació, aquests bancs dei­xa­ran aquests diners als ajun­ta­ments, al 6%! O siga, una ganga per als bancs: quina ment més espa­vi­lada la de Rajoy, Guin­dos i Mon­toro, quins mags de les finan­ces! Els bancs espa­nyols gua­nya­ran el 6%, sense fer res, sols per fer d'inter­me­di­a­ris. Collo­nut! I els ajun­ta­ments, amb aquests diners, paga­ran el que deuen als proveïdors. És fantàstic, no? En efecte, seria fantàstic si no fora perquè, qui en rea­li­tat ha de pagar som els ciu­ta­dans. Mirem el cas de Silla.

Devem 3.600.000 euros, però, a qui? Una ter­cera part, a proveïdors locals. Con­cre­ta­ment devem un milió a empre­ses del poble. És exac­ta­ment el milió que ens deu la Gene­ra­li­tat. O siga que si ens paguen el que ens deuen, podem pagar el que devem als de casa. La part més grossa la devem a grans empre­ses de fora del poble, com Iber­drola, la neteja viària, i asse­gu­ran­ces, amb les quals el que s'hau­ria de fer és un pla de via­bi­li­tat, com pagar-los a ter­mi­nis sense interes­sos, a canvi de con­ti­nuar essent els seus cli­ents, per exem­ple. Però, res d'això, ací no hi ha més eixida, segons el par­tit popu­lar, que el pla de Rajoy (Reial Decret 4/2012) o siga, empe­nyo­rar-nos més encara del que estem, per a 10 anys, amb uns abu­sius interes­sos del 6%. En cas con­trari. si no ho fem, ales­ho­res serà el govern cen­tral qui pagarà als proveïdors, però ens ho des­comp­tarà de la par­ti­ci­pació en els Tri­buts de l'Estat que rep cada ajun­ta­ment anu­al­ment de Madrid, encara que es des­co­neix en qui­nes con­di­ci­ons ho faran.

Els par­tits de l'opo­sició (que són majo­ria, amb 9 vots) han dit que no al pla que ha pre­sen­tat el PP. Encara que els argu­ments amb què s'han opo­sat els qua­tre par­tits són simi­lars, vull subrat­llar la posició de Com­promís, perquè molt ama­ble­ment el regi­dor Josep L. Melero m'ha fet arri­bar un escrit amb expli­ca­ci­ons de tot tipus. Em diu que ha pres exac­ta­ment la mateixa decisió que amb un pro­jecte simi­lar del govern de Zapa­tero, de 2009. O siga que Zapa­tero ja pro­po­sava el que ara fa Rajoy. Quina curi­o­si­tat que ambdós par­tits coin­ci­dis­quen amb polítiques clara­ment neo­li­be­rals i con­tra el poble! Encara és més curiós recor­dar que ales­ho­res el PP votà con­tra el PSOE, de la mateixa manera que ara el PSOE ho fa con­tra el PP. La postura de Com­promís és més sin­cera i honesta, que la d'aquests par­tits cen­tra­lis­tes, perquè en els dos casos ha votat en con­tra, “perquè la meua obli­gació és defen­sar els interes­sos del poble i no els de l'Estat espa­nyol”, diu Melero, que insis­teix que tot seria dife­rent si es solu­ci­o­nara el pro­blema del finançament dels ajun­ta­ments, amb una des­cen­tra­lit­zació efec­tiva de l'Estat.

La posició del govern muni­ci­pal és difícil, ho entenc i lamente que un alcalde jove i amb poca experiència com Serafín Simeon s'haja vist invo­lu­crat en aquest mer­der, que ell ha here­tat, però ell té la res­pon­sa­bi­li­tat, perquè així ho han vol­gut. Li deia ahir mateix, que vingué a casa a pre­sen­tar el seu con­dol per la mort de la meua sogra, acom­pa­nyat del seu asses­sor Pepe Ala­pont, que el pro­blema de no tin­dre una majo­ria o de no haver arri­bat a un pacte, és que tot­hora estarà a expen­ses de les sor­pre­ses que li depa­ren els par­tits, perquè això és la democràcia i li deia que si jo no haguera tin­gut un acord segur (el qua­dri­par­tit) quan vaig ser alcalde, no hau­ria accep­tat el càrrec. També li vaig dir que era una teme­ri­tat dur una pro­posta al Ple sense saber d'avantmà quina serà la res­posta política que rebrà.

Apro­fití el moment per a asse­gu­rar-los, als dos, que tro­bava indig­nant no sols el tema dels interes­sos abu­sius que vol Rajoy que paguem als bancs, sinó molt més encara que hagen ofert una amnis­tia als eva­sors de capi­tals, als qui tenen diners en para­di­sos fis­cals, perquè els blan­que­gen pagant sols un 10%. O siga que, per exem­ple Botín, o Julio Igle­sias, o etc., que tenen diners negres a cabas­sos fora d'Espa­nya, els poden dur, pagant la quarta part que qual­se­vol ciu­tadà, que qual­se­vol indus­trial, que qual­se­vol fun­ci­o­nari i l'Estat els asse­gura que d'això no se n'assa­ben­tarà ningú... Crec que això és una injustícia, que deixa ben a les clares qui­nes són les coor­de­na­des morals de Rajoy i dels popu­lars; o siga, les de la Merkel...