La indústria abans de 1750

La idea que la industrialització de Catalunya comença a partir de 1750, amb la indústria cotonera de les indianes, és una idea molt difosa i molt generalment admesa. Sovint, va acompanyada d'una altra idea que també té molta força: des dels anys 1970, estaríem immersos en el que se n'ha dit desindustrialització o terciarització. Però aquestes dues idees serveixen ben poc per entendre la realitat de l'economia catalana.

D'entrada, sembla difícil pensar que un país pugui esdevenir una societat industrial en tan pocs anys. És cert que aquest seria el cas de Califòrnia, o d'Austràlia, però aquests països són, de fet, continuacions de l'Europa industrial (fins i tot, continuacions de la Catalunya industrial: vegeu: W.A. Douglas: The Catalan factor in Australian immigration history. Melbourne, 1992).

Difícilment les indianes haurien pogut tenir el significat que van tenir sense la prèvia existència d'una societat en què les indústries -moltes- tenien un paper rellevant des de feia segles. El treball aplicat a les indianes era, d'entrada, el disseny, l'estampació. I la comercialització fins a punts ben allunyats de l'altre costat de l'Atlàntic. Com fan les multinacionals de la indústria catalana de la moda al segle XXI: dissenyen, dirigeixen la producció, no teixeixen però sí comercialitzen. Fins lluny.

Abans de 1750, les necessitats alimentàries de la població catalana (la manca de blat) l'orienten cap a la producció de béns destinats a l'exportació, amb l'objectiu d'importar aliments. Els béns destinats a l'exportació són, en bona part, productes resultants de processos industrials.

En primer lloc, Catalunya exporta alguns productes que responen a la necessitat de vestir o calçar. Els draps o teixits de llana, fabricats amb una matèria primera, la llana que, en bona part, és importada. Les espardenyes, usades per pagesos i ciutadans, que seran, també, calçat militar. En segon lloc, productes metal·lúrgics destinats a la construcció, la guerra, la navegació o l'agricultura. Durant vuit segles, les fargues catalanes fabriquen productes molt diversos, que, passant pels serrallers i altres, són, en part, exportats. Des de peces de les construccions –per exemple, les reixes de la catedral de Notre Dame de París- fins a armes blanques i de foc, els pedrenyals, famosos a tot Europa i a Amèrica. Passant per les eines necessàries per a la construcció de vaixells, o els treballs a pagès.

En tercer lloc, la indústria catalana d'abans de 1750 fabrica, també, envasos i taps, canonades, bótes i molts altres estris, de vidre, de ceràmica o de suro, plom, fusta. Al 1956, la Hispanic Society de Nova York va començar a parlar del Barcelona glass in Venetian style dels segles XVI i XVII. Les rajoles –i les teules- catalanes han esdevingut una icona. Els taps seran, al XIX, la gran indústria exportadora.

Catalunya ha fabricat històricament –i segueix- una gran quantitat de vehicles de transport. Especialment, la fabricació dels vehicles necessaris per al comerç internacional: naus de totes les mides i de tots els models, que es produïen, en bona part, a les drassanes. I, també, els estris per al transport per terra dels traginers, els arreus dels animals, fabricats a partir de les pells subministrades per les adoberies, i els carretons, carros, carrosses, fabricats per fusters, manyans i carrossers.

Una altra necessitat que ha satisfet la indústria catalana d'abans de 1750 és la de subministrar suports per a l'escriptura, la lectura i les imatges. Després de la pedra i del pergamí, el gran suport ha estat, fins fa poc, el paper. La fabricació de paper per posar-hi lletres i fer-ne llibres, però també per embolicar, ha format part, també, de les exportacions catalanes. Caldria afegir-ne, encara, moltes altres: els preparats medicinals dels apotecaris, els instruments musicals, els rellotges, entre d'altres productes.