“Hem de tenir eines d'estat per poder sortir de la crisi”

Tot i que hem de ser molt prudents perquè és una de les espècies invasives més potents, cal dir que la feina que s'està fent va bé i que hi ha un comitè tècnic que pren les decisions que es van implementant. L'experiència tinguda abans al delta de l'Ebre fa que també puguem conèixer la causa-efecte de les coses que han anat passant. Es tracta d'una àrea acotada de quasi tres hectàrees on es fan uns pentinats, amb el propietari de la finca i vuit o nou persones, en trams de deu metres en vuit hores durant tres dies a la setmana mirant que realment no hi hagi res. En acabat el tractament de les saponines hi ha l'assecatge i, en acabat, la posterior destrucció de l'arròs... i després caldrà deixar la terra en guaret durant un any. Estem força optimistes i tenim la satisfacció que les coses s'estan fent bé, amb tota la gent del sector al costat.

Gràcies a la detecció molt ràpida d'aquesta plaga i amb una actuació clara i decidida, d'aquí a un any podrem dir que s'ha eradicat a la zona dels arrossers de Pals. Tot això sense tirar coets, perquè creiem que s'ha de fer la feina, que la ciutadania tingui consciència que realment aquí hi ha hagut un problema provocat i que nosaltres, en creure-ho així, des del primer moment ja vam fer la denúncia als Mossos, i això ara ja està a fiscalia. Amb tot això, transmetem aquesta idea que realment tota la gent prengui consciència i que serveixi perquè no es reprodueixin casos com aquest, que ens hi estem jugant molt, perquè el que passa al delta de l'Ebre és molt important i això no es pot tolerar.

Allí, a diferència de Pals, en els moments inicials, no es va prendre consciència de quin problema real hi havia, i va acabar havent-hi diversitat d'opinions, va acabar costant molt posar a tothom en línia, i la plaga va fent, va treballant. Crec que s'ha fet força feina, però no hi havia gent preparada a l'entorn per combatre aquesta plaga i ara per ara hem de continuar investigant per anar-hi en contra. Tenim una manera de fer basada també en aquest comitè de tècnics, de manera que totes les opinions puguin ser expressades, però que quan es prengui una decisió s'acabi executant i no hi hagi divergències. És una plaga molt complexa, que té un entorn molt favorable, el del riu, i això dificulta molt més gestionar-la. Aquests últims dies hem intentat també establir-ne consciència a tot l'Estat, a la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre, i a veure si entre tots... Ja ho hem aconseguit a Europa amb la visita del director general de Salut Pública de la Comissió Europea, que en veure-ho in situ va acabar fent-se molt més conscient del problema i ha posat a disposició tres direccions generals més. No sé si estem en disposició de dir que podem eradicar aquesta plaga, però sí que podem conviure amb ella sense que acabi sent un problema molt greu per a la supervivència de l'arròs al Delta i amb això, d'una manera intrínseca, la viabilitat econòmica dels pagesos. Haurem aconseguit una gran cosa.

El canal és una obra fonamental per a la vertebració d'un territori. Al voltant de l'aigua del canal Segarra-Garrigues hi ha d'haver una estratègia, i realment l'entorn del pagès, del ramader, del mateix entorn rural, ha d'apostar d'una manera clara per tirar endavant aquesta infraestructura. A la vegada, també des del govern, des de les nostres direccions generals i la conselleria, el que hem de fer és generar confiança, transmetent des de la conselleria d'Agricultura que realment estem al costat del pagès, però també hem de buscar la viabilitat de cadascuna de les explotacions. I quan se'm demana sobre les subvencions, jo crec que és més un tema de cultura, de canvi d'hàbit fonamental, amb un canvi de secà a regadiu. Es necessita temps. El canal d'Urgell va necessitar cent anys per implementar-se, espero que en el segle XXI el canal Segarra-Garrigues sigui un clar referent amb molt menys temps, però això no vol dir que no necessiti l'adaptació del pagès i del territori en un canvi cultural, d'estratègia i de desenvolupament econòmic.

El que hem fet primer és reunir-nos pel que fa a comerç amb les direccions generals posant sobre la taula la problemàtica de la pressió de les grans superfícies sobre el preu al pagès. També ens vam reunir amb el director general de la Competència de la UE i ens va dir que aquest era un problema estès per tota la Unió Europea i que s'havia de tractar perquè podria arribar a ser insostenible. Tot i això, cal dir que també des del mateix sector hi ha molta estratègia, molta possibilitat de poder fer canvis en la manera de coordinar el dia a dia perquè realment no acabi succeint el que any rere any, d'una manera cíclica independentment de si el preu és més alt o més baix, ens acaba succeint. Per tant, hi ha d'haver una estratègia clara del mateix sector, que s'ha d'unir perquè en aquest cas l'oferta desmesurada o de necessitat en un moment determinat no faci que hi hagi aquesta caiguda de preu. En un any com enguany no s'entén aquesta caiguda, per tant, hi ha factors que no són només de la part de la distribució sinó que ho són també de la part de la producció, que també s'han d'analitzar i reflexionar.

No pot ser que estiguem en aquests moments per sota de preu de cost a l'hora de vendre la llet. No pot ser que després d'haver fet els deures a Catalunya d'una manera exemplar, tinguem una estructura de granges que s'assembla més al que són els EUA que no pas el que és Europa. No pot ser que vagis a una reunió del ministeri i la ministra digui: “Vosaltres rai, el problema el tenim a Galícia”, i que siguin capaços de destinar 45 milions d'euros per pal·liar un problema i diguin després que és per ajudar a morir un sector. Això ens preocupa i molt, perquè nosaltres estem en un nivell de competitivitat molt alt però que a la vegada ens acaba afectant d'una manera troncal aquesta crisi de preus. No podem entendre la mesura de l'Estat a la zona de Galícia i Astúries, on es veuen beneficiats, i aquí, a Catalunya, no hi haurà ningú que pugui recollir res d'aquestes ajudes que s'estan preparant.

Ara no tenim l'eina per poder actuar i es depèn d'altres que, d'una manera arbitrària, acaben actuant més a consciència pel que els interessa que per Catalunya. Crec que dotar-nos de la possibilitat de tenir infraestructures d'estat que facin que nosaltres mateixos puguem decidir, amb el risc d'equivocar-nos també, és molt important per poder sortir d'aquesta crisi. És a dir, si els recursos que genera Catalunya els poguéssim aportar a l'agricultura, la ramaderia i la pesca catalanes, estaríem en una situació molt diferent. Som referents en totes les produccions de l'Estat, som referents a Europa, tenim un centre agroalimentari que és el segon més potent d'Europa... Si a més a més tinguéssim els recursos que ara generem, que marxen i no tornen, seríem molt més competitius i acabaria situant aquests sectors nostres en una altra projecció.

Això és impossible, en el sentit que nosaltres som els que generem aquestes ajudes. M'explico: a la UE hi ha països que són portadors nets, Catalunya és el portador net de l'Estat a les arques europees des que vam entrar. Hi ha diversitat d'opinions a l'hora de fixacions dels números, estem parlant entre 1.600 i 1.700 milions d'euros anuals fins a un màxim de 2.400, però em fixaré en la part baixa. Si ens fixem en aquesta quantitat que hem dit, en base dels 300 milions que és el que val la PAC, es veu clarament si estem en disposició que els pagesos catalans puguem continuar cobrant la PAC.

Amb ganes de tenir una oportunitat per poder continuar tirant endavant el procés. Necessitem que aquesta consciència col·lectiva s'acabi imposant i ho entenc des del punt de vista de totes aquestes mancances que he anat enumerant d'un sector però que es reprodueixen en qualsevol dels entorns polítics, econòmics i socials del país. Al país, la gent que estigui en un entorn o en un altre, ha d'acabar fent una reflexió suficientment profunda perquè el dia 28 de setembre puguem parlar de tu a tu amb l'Estat espanyol. I per fer-ho necessitem que hi hagi un gran resultat del sí. Evidentment ja ho hem situat entre el sí i el no, que aquestes eleccions evidentment no són autonòmiques, i la prova la tenim quan Rajoy mateix va de visita oficial a Alemanya i intenta que la seva cancellera, Angela Merkel, acabi sortint i definint-se, que va ser una posició correcta. Però una cosa que sempre han dit d'una manera molt clara que és un tema local, l'han acabat internacionalitzant ells mateixos. Això vol dir que estem en un escenari en què realment els catalans, si som capaços de mobilitzar-nos una vegada més, i aquesta pot ser definitiva, puguem a partir del dia 28 construir un Estat nou i parlar amb l'Estat espanyol de tu a tu. No podem deixar de donar-nos l'oportunitat de tindre el dret de decidir. El dia 28 no serem independents però sí que tindrem la suficient força, si el ciutadà català ens la dóna, per poder projectar aquest procés de canvi, de negociació, per poder-nos dotar de la possibilitat de decidir; cosa que fins ara no ens han deixat fer. Per això fem les eleccions que fem; són unes eleccions al Parlament de Catalunya però amb un caràcter clarament plebiscitari. Després veurem si som capaços d'anar més endavant per poder fer aquest gran plebiscit on hi hagi un referèndum per saber si el ciutadà català vol ser independent o no, però primer ens hem de dotar de la possibilitat de poder fer-ho.