La regla d'or

La regla d'or és ben clara, i nosaltres ho sabem prou bé. Diu que qui té l'or fa la regla. És a dir, que qui té els diners mana. I deixem-nos de més ximpleries; no hi ha autonomia, ni independència, si no disposem de l'or. Aquí diem una cosa més contundent: qui paga mana, una frase que en el seu moment tenia certa veracitat però els catalans tenim prou experiència acumulada per saber que en les nostres condicions, no necessàriament els que paguem, manem. Tots els partits que estan representats al Parlament de Catalunya, fins i tot el PPC, en un moment donat, amb més o menys fermesa, han acceptat que Catalunya estava mal finançada i que era urgent entomar la reforma del finançament autonòmic, que ja fa dos anys que està aturada, per solucionar aquest dèficit.

Doncs bé, arribat el moment de tancar els comptes de l'Estat espanyol del 2015, el ministre Cristóbal Montoro, per justificar l'espectacular desviació del dèficit, en va culpar directament com a principals incomplidors Catalunya i el País Valencià amb el rerefons del discurs de la FAES segons el qual les autonomies són un focus de disbauxa en la despesa i que són insostenibles.

A mi m'estranya molt que la confirmació de la notícia hagi provocat tant d'enrenou, perquè en aquestes mateixes planes i en més d'una ocasió hem dit que la UE advertia de la desviació del dèficit i que exigia el compliment dels compromisos de cara al 2016, la qual cosa suposava retallades superiors als 10.000 milions d'euros. Tancats els comptes, la retallada haurà de ser de 24.000 milions.

Imputable al govern Rajoy, a més de l'incompliment del nou finançament autonòmic, hi ha el fet que el 2015 ha estat un any que amb els pressupostos s'ha fet electoralisme, que per mi és tan greu com el populisme. Ha rebaixat els impostos de l'IRPF i de societats que han perjudicat els ingressos en uns 6.000 milions. I quan algú deia que era electoralisme, ells deien que era perquè les seves polítiques ens havien portat a un creixement del 3,5% el 2015 i que això suposava més ingressos fiscals, un fet que encara fa més terrible aquesta desviació, puix que si amb un creixement del 3,5%, amb els preus del petroli baixíssims, amb els interessos a mínims i fins i tot en algun cas en negatiu, amb creació de llocs de treball i amb una aflorament de frau fiscal que segons Hisenda ha estat superior als 8.000 milions hem tingut aquesta desviació, imaginem-nos què passarà el 2016, quan haurem de retallar 24.000 milions amb un creixement molt més modest del 2,5%, i amb aquestes incerteses polítiques que ja duren més de tres mesos i que tot fa pensar estem abocats a unes noves eleccions.

Amb aquesta situació, qualsevol pacte, promesa, proposta o acord entre partits que suposi augment de despesa podeu tenir per segur que ens enganyen, perquè el 2015 només per pagar despeses vam d'haver d'endeutar-nos 30.000 milions i els 26.600 milions restants fins als 56.600 de desviació van ser per inversió pública. No tenim més elasticitat en la despesa. Espanya està en el grup dels cinc països de la UE que deu més de la riquesa què és capaç de generar en un any, en el nostre cas un bilió d'euros, i el dèficit sempre es transforma en més endeutament.

Un altre component del dèficit el tenim en la Seguretat Social, que ha estat de cap a 7.000 milions, un fet que també ens ha de fer pensar pel fet que es produeix en un moment de creació de llocs de treball. Ens demostra que tenim un problema en les cotitzacions i ens indica que el treball que es genera és bàsicament de baixa qualitat i que és precari.

Culpar Catalunya de la desviació de dèficit espanyol serveix clarament per insistir en el debat espanyolista i crear un discurs que, malgrat el que es digui, té ressò a Espanya; i és el discurs que nosaltres no sabem gestionar i que ens ho gastem en el procés. En cap cas mai ningú no reconeixerà que estem mal finançats. De fet, mirin els que compleixen i veuran que hi ha el País Basc; és perquè saben gestionar millor o perquè tenen el concert? Tenir el concert és tenir l'or; i ja saben què passa amb qui té l'or.