En campanya, es parlarà d'economia?

Segurament amb pocs retocs, veurem les mateixes cares, els mateixos missatges, les mateixes posades en escena... tornarà a ser més del mateix. Les incapacitats personals per arribar a consens i els apriorismes partidistes han estat per sobre dels interessos del país. Els partits eren, són i continuaran sent unes estructures molt potents d'organització de poder. Així doncs, d'aquesta campanya, en podrem esperar poc més del que ja hem vist.

Els partits de govern tenen un problema greu, en el món globalitzat, i més, dins la zona euro; i és que només es poden diferenciar en minúcies, que en segons quins temes poden ser fins i tot inapreciables. La impossibilitat de fer una política econòmica diferenciada de l'UE, una política financera contrària a la que mana el BCE, una política normativa allunyada de Brussel·les i, fins i tot, una política de drets pròpia impossibilita qualsevol programa ideològic diferenciat entre dretes i esquerres. A dins de la UE i a zona euro, és molt difícil contestar ideològicament la pregunta de per on ha de venir la recuperació econòmica, si de l'Estat o bé del mercat. I la resposta sí que té un deix de fons molt ideològic. I a la manca de respostes, els debats s'encaminen cap a qüestions de transparència, participació, responsabilitat, que tenen més a veure en el que en podríem dir qualitat democràtica.

El fet que els partits nous tinguin un discurs molt escorat cap al populisme també ha arrossegat els partits de govern a escorar-s'hi formulant propostes molt conjunturals com a element clau per guanyar unes eleccions. Frases com “pla de xoc”, “pla contra la pobresa” “plans per un habitatge digne per tothom”, “pla contra la pobresa energètica”, “un salari mínim digne per tothom”... són consignes repetides reiteradament per qualsevol candidat així que tenen una mínima audiència. I els populistes més radicals prometen coses tan extravagants com sortir de la UE, de l'euro, de l'OTAN, no pagar el deute... a més de totes les altres promeses anteriors.

Però difícilment trobarem un partit que ens proposi de quina manera —dins de les limitacions que suposen els compromisos supranacionals contrets i que ens limita la sobirania, o pel gran endeutament que tenim, que també ens limita la sobirania– endegarà polítiques de reindustrialització del país que és totalment imprescindible i urgent. Facilitar noves inversions a empreses nacionals i multinacionals. Facilitar la implantació de noves empreses multinacionals extensiva en ocupació. Polítiques de turisme per tal de potenciar, encara més, aquest doll de visitants que ens ajuden a mantenir una gran activitat en molts sectors. Com cal afavorir que les nostres empreses, moltes de les quals ja són exportadores, creixin i agafin més gruix puix que tenim un problema de microempresa molt dinàmica però de volum massa reduït que difícilment poden assolir una alta productivitat i innovació. És clar que totes aquestes polítiques són imprescindibles si volem tenir un futur més o menys estable i reeixit. I això només és possible si creiem que la recuperació i la riquesa ve del mercat i bàsicament del sector privat. Fer polítiques fiscals abusives, l'excessiu control burocràtic i les restriccions normatives ofeguen moltes iniciatives privades per crear riquesa.

I un altre objectiu que, sigui qui sigui el guanyador, ens hauria d'explicar, és com s'ho farà per assolir el nivell de dèficit que la UE exigeix complir segons el pla d'estabilitat aprovat. Amb més impostos? Amb més retallades? O totes dues coses?

També és important l'estabilitat de la normativa laboral i no caure en una excessiva condescendència en la protecció dels que ja treballen, perquè és veritat que en un principi s'afavoreixen els actius establint grans barreres de sortida, però en dificulten l'entrada; i ja se sap que quan tanques la porta, normalment sempre deixes molta més gent fora que vol entrar.