El progrés crea ocupació

L'any 1854 es va pro­duir en el pla de Bar­ce­lona l'ano­me­nat con­flicte de les sel­fac­ti­nes, que pro­vocà seri­o­ses vagues. Els obrers pro­tes­ta­ven con­tra la intro­ducció d'aque­lles màqui­nes de filar, ben defi­ni­des pel nom que por­ta­ven. L'expressió anglesa self-fac­ting equi­val a automàtic. Les màqui­nes sel­fac­ti­nes tenien un alt nivell de meca­nit­zació, que reduïa la mà d'obra i aug­men­ta­ven l'atur.

Tot el procés d'indus­tri­a­lit­zació està for­mat per múlti­ples repe­ti­ci­ons de l'exem­ple ante­rior. Cada cop que es pro­du­eix un avenç en la pro­ducció, el resul­tat és menys mà d'obra. La fila­tura, el tis­satge i la con­fecció en el sec­tor tèxtil han anat a parar a països amb sous molt bai­xos. Les màqui­nes són les matei­xes, de manera que la diferència amb el cost final del pro­ducte cor­res­pon al salari de la mà d'obra, molt infe­rior al de l'obrer euro­peu. El talent és el mateix, tant en el tre­ba­lla­dor indi o xinès com en l'euro­peu: la diferència està en els conei­xe­ments, que per­me­ten a l'euro­peu treure molt més pro­fit –pro­duc­ti­vi­tat– que l'obrer de països emer­gents.

Tot i la reducció de mà d'obra que suposà l'apa­rició de les sel­fac­ti­nes, tot i que aquell procés s'ha reproduït milers de vega­des, no s'ha com­pro­vat una baixa en els llocs d'ocu­pació, sinó tot al con­trari. Els obrers que feien anar les màqui­nes han estat subs­tituïts per obrers que fabri­quen les màqui­nes i s'encar­re­guen del seu man­te­ni­ment. En el sec­tor de la cons­trucció, fa cin­quanta anys que ha des­a­pa­re­gut el mano­bre, que aju­dava el paleta i por­tava en un car­retó els mate­ri­als de cons­trucció. En una fàbrica d'automòbils hi ha més robots que pin­ten la planxa dels cot­xes que per­so­nal que els atén. L'auto­ma­tit­zació és gene­ral en totes les indústries i la prin­ci­pal res­pon­sa­ble de la baixa del preu del pro­ducte final. Els ser­veis incor­po­ren llocs de tre­ball i aug­men­ten la pro­duc­ti­vi­tat.

Els tre­ba­lla­dors que van des­tros­sar sel­fac­ti­nes en el pla de Bar­ce­lona el 1854 s'ado­na­ren de forma quasi imme­di­ata que no es reduïen els llocs de tre­ball, però sí que des­a­pa­rei­xia per sem­pre més el tre­ball que esta­ven fent. Si volien tor­nar a tro­bar feina era neces­sari un valor afe­git a la feina que havien fet fins ales­ho­res. Els mano­bres han des­a­pa­re­gut de les obres de cons­trucció i han estat subs­tituïts per màqui­nes que no patei­xen, ni es quei­xen. Els robots que pin­ten cot­xes ho fan millor que les per­so­nes: les brot­xa­des són més regu­lars, no es can­sen i no dema­nen vacan­ces. El pro­blema que crea el procés indus­trial és que quan una màquina fa la feina d'un obrer, el tre­ba­lla­dor només en pot tro­bar si uti­litza el seu cer­vell i la soci­e­tat li dóna pos­si­bi­li­tat per a adqui­rir més conei­xe­ments. Les màqui­nes també tenen feble­ses que els humans no tenim. Aquesta set­mana hem vist com l'enorme sin­crotró, prop de Gine­bra, pro­ducte de la més alta tec­no­lo­gia, ha que­dat atu­rat per un ratolí que va rose­gar un cable –i que devia que­dar ros­tit– i, una altra vegada, per una molla de pa que va caure del bec d'un ocell que sobre­vo­lava el sin­crotró i que va enso­pe­gar amb el punt feble de l'enorme maquinària.

El progrés crea ocu­pació, però els nous llocs de tre­ball només poden ser ocu­pats per per­so­nes amb més conei­xe­ments. Ocu­pació vol dir for­mació, per començar.