Un gran al palau

Xavi Pascual, sense fer soroll, s'està convertint en una garantia d'èxit a la banqueta de l'equip del Barça de bàsquet. Amb aquest aire de no haver trencat mai un plat, amb aquesta veu fràgil i aguda que a vegades falla per culpa de l'esforç, sense cap necessitat de vestir americanes italianes de primeres marques, sense perruquer de capçalera ni pretensions excessives; amb tenacitat, confiança, autoestima, hores i hores de colzes, talent, i (important) un equip per treure'ns el barret (gentilesa d'un enorme secretari tècnic com Joan Creus), Xavi Pascual ja ha guanyat una lliga i està fent un inici de temporada gairebé immaculat. M'encanta l'estil d'aquest tècnic: respecta tots els rivals, prepara els partits amb la meticulositat d'un aficionat als soldadets de plom i em fa la sensació que ha necessitat molt poc temps per posar fi als dubtes que va generar la seva arribada a la banqueta del primer equip del Barça. No té ni el prestigi ni l'experiència ni el currículum de referents europeus com ara Zeljko Obradovic i Ettore Messina (no ha tingut temps), però va camí de convertir-se en un dels millors entrenadors del continent (a propòsit, si es confirma que la final de la lliga ACB d'aquesta temporada és un Barça-Real Madrid veurem un duel preciós a les banquetes: Messina és fantàstic, però Xavi Pascual ja ha demostrat que té una capacitat enorme per destarotar els plans d'entrenadors de primer nivell). Per tot això, entenc perfectament que el Barça ja estigui treballant per aconseguir la renovació del seu entrenador. Amb la continuïtat de Joan Creus assegurada, ara toca allargar el contracte de Pascual. L'equip juga bé (per això tanta gent hi està enganxada), guanya (només una ensopegada, a Canàries) i a hores d'ara és un dels màxims favorits a guanyar-ho tot. De moment, no es pot demanar més.