La Masia

Poca broma amb la Masia. Em temo que des del núvol en el qual, des de fa ja més d'un any, està instal·lat el barcelonisme es fa difícil apreciar tots els matisos d'aquest moment mai vist en la història del club. És lògic que les joies que més llueixin siguin les dels títols, la del joc espectacular o les dels reconeixements individuals als seus jugadors. Per mi, però, n'hi ha una tant o més important que aquestes. M'estic referint als fruits del planter del Barça, simbolitzat en aquesta gran icona del patrimoni del club com és la Masia. Cada cop que passo per davant o que se'n parla penso en l'encert que va tenir la directiva que la va saber mantenir com a patrimoni del club i que a més li va saber trobar un ús apropiat.

Quan començava en això del periodisme esportiu, la Masia era on hi havia les oficines del club després que tanquessin les del carrer Méndez Vigo. Recordo aquells despatxos amb els entranyables Francesc Calvet, Jaume Ramon, o Pancho González. Aquell so de les màquines d'escriure on es passaven a net les actes dels partits, on es feien les cartes als socis o els contractes d'alta volada com per exemple el de Johan Cruyff, el primer que va passar dels 100 milions de pessetes.

Avui, però, la Masia és allò que ja a més d'una directiva li voltava pel cap però que té un pare indiscutible, Josep Lluís Núñez, el president que va tenir la valentia de tirar endavant el projecte de la residència de jugadors. I amb ell, directius que seria una pena que quedessin en l'oblit perquè els que els vam tractar de prop sabem com s'estimaven el futbol de base i com patien quan veien que no es confiava en els joves jugadors per donar nous aires al primer equip. Em sap greu si em deixo algun nom que es mereixi ser recordat, li demano disculpes, però crec que no s'hauria d'oblidar personatges com Josep Mussons, Jesús Farga o Pere Garcia Vila. Ells, amb altres companys de les juntes de Núñez, i tècnics com, sobretot, Oriol Tort van donar vida i sentit al projecte de la Masia. Allò que havia de fer possible aquell somni que tenien tots els barcelonistes quan imaginaven la seva alineació ideal per al primer equip. Dos o tres jugadors de fora i la resta de casa, o fets a casa com hauríem de dir ara. Crec que, si no sempre, sí que hi ha hagut molts períodes en els 30 anys de vida de la Masia que el primer equip n'hauria pogut treure molt més profit. Cruyff en va treure una mica, Van Gaal bastant, Rijkaard una mica més i Guardiola, moltíssim. Potser perquè ell també es va fer allà. Si avui el Barça és elogiat i envejat pels seus èxits, pel seu estil, pel model de club, crec que encara ho ha de ser més per haver sabut treballar la seva base. Els que, com és el meu cas actualment, ens dediquem a la formació i a la promoció de futurs professionals, crec que hem de reconèixer que la Masia és un model d'excel·lència que possiblement es podria aplicar a altres àmbits de la societat.