El Braveheart del catalanisme

Que Joan Laporta marqui la vida política d'aquest país és trist. Que els partits comencin a anar a remolc de les seves paraules, empobreix l'escenari. No perquè l'actual president del Barça no tingui prou carisma ni serietat ni capacitat per liderar un nou projecte propi en el futur, sinó perquè, parlant estrictament del present, el seu bagatge polític és nul. Del seu perfil ideològic sabem que en la seva joventut va ser militant del Partit per la Independència d'Àngel Colom i Pilar Rahola; que en les autonòmiques del 2006 es va fer quatre fotos amb Artur Mas per fer un favor a la direcció de CiU; que últimament ha agafat el gust a les manifestacions i que es veu a si mateix com una espècie de Braveheart de la sobirania catalana, segons ens va fer saber fa poques setmanes des de la tribuna que un amic seu li va negociar en el diari de la dreta més espanyolista. Poc més que això li coneixem a títol exclusivament personal, ja que ell mateix assegura cada cop que pot que com a president del Barça mai ha fet política. Les decisions que hagi pogut prendre amb la plataforma que li atorga aquesta presidència, a més, se suposa que van ser sempre en representació del club o, com a màxim, de la junta directiva. I que mai utilitzarà els èxits esportius del Barça per impulsar la seva carrera política ni per reforçar el discurs, de la mateixa manera que durant tot aquest temps ha sabut separar dos àmbits tan diferents com són els seus negocis personals i el funcionament del club.

Més enllà de les crides patriòtiques i populistes d'aquests últims temps, a Laporta mai l'hem sentit parlar de tesis econòmiques, ni de llibertats individuals, ni d'immigració, ni d'europeisme... ni de com governaria un país. En aquest sentit, hi ha centenars de ciutadans a Catalunya que li treuen anys d'avantatge. Però, com deu estar la classe política catalana de rovellada i menystinguda perquè el president d'un club de futbol els passi la mà per la cara, com ja comencen a assenyalar les enquestes! Quina falta de lideratge per part d'ells i quina apatia, la dels votants, que permetem aquesta mediocritat. L'aventura de Laporta potser és agosarada i precipitada, però també és veritat que si la Plataforma per Catalunya del xenòfob Josep Anglada, amb el seu discurs encegat i trampós, acaba arribant al Parlament, el president de la Generalitat pot ser perfectament Montilla, un paio disfressat d'Elvis Pressley o una de les tres bessones. O Laporta. Per què no? Amb tota la seva tropa d'amics i coneguts. Tots fidels. Jo, de totes maneres, posats a ser frívols, em quedo amb el rei del rock.