CRÈDIT O DÈBIT

DANI COLMENA

La clau d'una generació

Fa deu anys, la tem­po­rada 1999/2000, nou dels vint entre­na­dors que havien començat la lliga pro­ce­dien de fora de l'Estat espa­nyol. Tos­hack, Van Gaal, Rani­eri, Cúper, Luis Fernández, Brin­disi, Krauss... ocu­pa­ven les ban­que­tes d'alguns dels equips més impor­tants. Era l'època en què la lliga espa­nyola, pro­ba­ble­ment, estava un graó per sota de la Pre­mier i el cal­cio, i en què els tècnics locals encara no havien acon­se­guit el mateix pres­tigi que ja tenien col·legues d'altres països. L'esce­nari, però, ha can­viat radi­cal­ment. Ara mateix, són només tres els entre­na­dors nas­cuts fora de l'Estat que entre­nen equips de pri­mera divisió. Un és l'argentí Goro­sito, que acaba de subs­ti­tuir Cuco Ziganda al Xerez, i els altres dos són entre­na­dors for­mats aquí: la curta car­rera de l'argentí Poc­het­tino com a tècnic s'ha desen­vo­lu­pat ínte­gra­ment a l'Espa­nyol, i el xilè Manuel Pelle­grini, ara al Madrid, va ater­rar a Vila-real ja fa sis tem­po­ra­des. Un dels fac­tors que ha afa­vo­rit aquesta tendència és l'exem­ple del Barça i, con­cre­ta­ment, el de Guar­di­ola. Amb Rijka­ard, de fet, la junta de Laporta ja va apos­tar per un per­fil molt con­cret: un exju­ga­dor jove, amb poca experiència a les ban­que­tes i amb gust pel bon fut­bol. Una estètica fut­bolística que a poc a poc es va anar tras­lla­dant a la selecció cam­pi­ona d'Europa. Va ser en aque­lla època quan alguns tècnics com ara Val­verde, Manolo Jiménez, Men­dilíbar, Mar­ce­lino, Ziganda o Qui­que Sánchez Flo­res van començar a treure el cap en l'elit de la lliga. Després, la irrupció de Guar­di­ola ha coin­ci­dit amb la d'altres entre­na­dors joves com són Emery, Oltra, Míchel, López Muñiz, Gay, subs­ti­tut de Mar­ce­lino al Sara­gossa, o el mateix Lillo, que després d'una llarga etapa entre­nant en clubs de segona línia, acaba de tor­nar a pri­mera gràcies a l'opor­tu­ni­tat que li ha donat l'Alme­ria.

El model Guar­di­ola ha ani­mat molts clubs a apos­tar per joves talents de les ban­que­tes, que com­par­tei­xen com­pe­tició amb vete­rans il·lus­tres, com Man­zano, Lotina, Caparrós, Pre­ci­ado o Por­tu­gal. I els resul­tats els donen la raó, ja que la majo­ria dels equips de la lliga, fins i tot alguns de ben humils, inten­ten adop­tar un estil de joc més modern, més atrac­tiu i solen plan­tar cara amb molta dig­ni­tat en les com­pe­ti­ci­ons euro­pees. A banda de la il·lusió i del llarg recor­re­gut que ofe­rei­xen tots aquests tècnics en ascensió. En la lliga espa­nyola, per exem­ple, la mit­jana d'edat dels mis­ters és de 46 anys, i n'hi ha onze que estan per sota d'aquesta xifra. En la Pre­mier, en canvi, només n'hi ha tres per sota dels 46: els ita­li­ans Man­cini (Manc­hes­ter City) i Zola (West Ham) i el català Roberto Martínez (Wigan). Aquí, l'ombra del tri­plet encara és allar­gada i el model del Barça guia el destí de la millor lliga del món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.