Fonaments i el ritme d'Iniesta

Pep Guardiola va dir que ja s'ha entrat en l'hora de la veritat de la temporada. Si el Barça l'afronta amb la serenitat que va mostrar contra el Racing, la cosa torna a pintar bé. La primera derrota la setmana anterior al Calderón pot quedar en una anècdota de calendari si els fonaments de l'equip estan tan ben posats com va tornar a demostrar ahir. Tot i les baixes sensibles de Xavi i d'Ibrahimovic a última hora, els onze que juguen saben de què va la cosa. I si un d'aquests onze és Andrés Iniesta... En absència del seu soci Xavi, ahir va assumir el comandament de les operacions: va jugar amb la finesa que el caracteritza i va moure l'equip com ho sol fer el mig de Terrassa. Ah, i va obrir el marcador. L'equip només va haver de ballar al ritme d'Iniesta.

En la mesura de les seves possibilitats, el Racing de Santander es va apuntar a la moda de jugar contra el Barça com ho faria el Barça mateix: amb les línies juntes i molt avançades, pressionant ficat molt endins del camp blaugrana. Intentant dificultar el joc del Barça en els seus fonaments: quan els centrals comencen a crear la jugada. No és fàcil jugar així contra el Barça, però l'alternativa d'instal·lar-se dins un autobús davant de l'àrea pròpia sembla que està temporalment en desús. L'elecció de com es vol jugar és, evidentment, un aspecte fonamental. Podríem convenir que això és la tàctica. Però una cosa tan fonamental com la tàctica és executar-la amb convicció i intensitat. Saber a què vols jugar i fer-ho amb convicció són els dos fonaments de qualsevol equip que vulgui tenir cara i ulls. En la tria de l'estil les opcions són molt diverses, però en l'estratègia, la manera d'executar la tàctica, no hi ha tria possible.

És en aquest aspecte que l'equip de Miguel Ángel Portugal va ser víctima d'ell mateix. L'elecció d'una tàctica més o menys ambiciosa no garanteix res. Però la falta de convicció i/o d'intensitat sí que té càstig en el futbol d'avui dia. I més contra un equip com el Barça. Posicionalment, el Racing va ser molt ambiciós. Però la seva pressió a tot el camp va ser massa poc consistent per poder-ne treure els fruits esperats. També és cert que el Barça ha treballat per trobar solucions a la sortida de la pilota des de la defensa i que fer-ho amb una parella de centrals com Piqué i Márquez dóna força garanties. El Racing no només no va evitar el joc de combinació del Barça, sinó que va haver de córrer molt per rectificar la posició en totes les jugades d'atac dels blaugrana. Salvant les distàncies de qualitat individual, el que va fer el Racing és com si el Barça hagués decidit jugar com ho fa sempre però caminant. No cal ser Einstein per deduir que seria un desastre. Com ahir, el Barça pot estar més o menys fi a l'hora de moure la pilota, a l'hora de rematar a porteria i a l'hora mantenir el joc de posició, però sense la intensitat mínima se n'aniria tot en doina. La concentració i la intensitat són els factors que fan bons o dolents qualsevol tàctica. I també ajuden en els detalls. Sense convicció, és més difícil que es marquin dos gols de falta com va fer ahir l'equip de Guardiola. Fa falta capacitat i encert, però estar ficat en el partit acaba de situar la pilota fora de l'abast del porter.

Tot això ho vam poder apreciar en el partit d'ahir al Camp Nou, però aquesta setmana hi ha hagut una mostra flagrant de pèrdua de fonaments: el partit del Real Madrid a Lió. Si una cosa havia aconseguit Manuel Pellegrini en els últims mesos (el clàssic al Camp Nou seria el punt de partida) era haver dotat el seu equip d'una certa identitat tàctica. A pesar de tenir una plantilla descompensada i d'estar sotmès a la síndrome d'estar a l'ombra del gran joc del Barça, l'equip blanc havia millorat molt el seu equilibri defensiu i atacant i era tan difícil de batre com de defensar. No seria un estil tan definit com el del Barça, però sí que li estava donant una certa forma d'equip. La seva bona ratxa de resultats en la lliga no era casualitat ni fruit exclusiu de les seves figures. Però va arribar l'hora del retorn a la lliga de campions i Pellegrini va prendre una decisió que va afectar els fonaments generals i els que havia posat en els últims mesos. Va recuperar la figura del doble pivot al mig del camp amb l'entrada de Mahmadou Diarra i l'equip ho va interpretar com un pas enrere tàctic i com un missatge conservador. Les conseqüències van ser evidents en el joc i el resultat encara hauria pogut ser pitjor. La tàctica de l'entrenador va ser una condemna per a l'equip perquè no se la va creure. I com que en el futbol sempre juguen dos equips, el Madrid també es va adonar que el nivell de la lliga de campions no és el de la lliga i que a l'Olympique Lionès no se li poden fer concessions. Amb la tàctica equivocada i sense convicció no es va enlloc. Afortunadament, en el Barça els fonaments estan ben posats.