Donar pel sac…

1. Sorteig

L'eliminació europea del Real Madrid i el Sevilla ha provocat un problema terrible en alguns altaveus de la capital de l'Estat. I ara què? Quin posicionament s'ha d'assumir? Quina és l'estratègia de comunicació a partir d'ara? Seguir les batalles de desprestigi cap a l'entrenador Pep Guardiola? Només li ha faltat ser escollit Català de l'Any! Que es prepari! Muntaran noves campanyes arbitrals amb vídeos de Messi? Potser els vídeos de l'argentí s'haurien d'usar amb altres objectius… Bé, diran allò de «vamos con el Barça porque es un equipo español». Ja, ja, ja! Madrid tremola. Avui hi ha un sorteig («tant de bo els toqui el Manchester!» deuen pensar) per decidir la sort de la Champions. I ves per on, tota la representació madridista serà Emilio Butragueño traient boletes…

2. Gota malaia

Guardiola va parlar dimecres de soledat en el camí cap a l'èxit. Entenc que no cal cap victimisme. Evidentment el col·lectiu arbitral no ajudarà (no ho ha de fer) ni els comitès que sancionen tampoc (no ens calen) i encara menys la caverna mediàtica (només faltaria!). La resposta per fer front a tanta porqueria no és donar missatges a la sala de premsa. És evident que Guardiola busca la complicitat de la seva gent i el suport incondicional del Camp Nou, meravellós contra l'Stuttgart, però la millor resposta és guanyar, guanyar i guanyar. I fer-ho com ho fa el Pep team: jugant a l'atac, dominant, agradant, golejant… El debat no es tancarà mai perquè del que es tracta és de vendre diaris, però la gota malaia de la victòria fa mal, molt mal.

3. Somniar

«¡Sí, sí, sí, nos vamos a Madrid!» cantava el Camp Nou dimecres. Parèntesi: per què el camp del Barça sempre canta en castellà? Fins i tot el «¡Campeones, campeones!»… Com és que no sabem fer-ho en català? Tanco el parèntesi. És veritat que l'eufòria és mala companya de viatge per a una plantilla, però l'esforç pedagògic que fa el Pep amb tota l'afició té mala peça al teler. Amb el que tothom té a casa, amb el que veu a fora, amb l'estat del seu país… Pep, amb permís, deixa'ns somniar! És gairebé l'única cosa agradable que ens queda! I gratuïta!

4. Ibra-Henry

Potser és l'únic debat obert del barcelonisme. El desaparegut Henry acaba d'aparèixer. És una sorpresa perquè no hi era ni tampoc se l'esperava, però ha tornat… per jugar de 9. De fet és on ha jugat tota la vida així que és lògic que ho faci amb més rendiment. Les necessitats del conjunt l'havien portat a la banda i el resultat de l'equip (el que importa) ha estat meravellós. El seu (menys important), pse pse. Ibrahimovic va tastar banqueta en la Champions. Ai! Li hauríem d'enviar el mateix missatge: ja sabem que Messi marca més gols i que Xavi, Iniesta, Alves i fins i tot Valdés brillen més que un Ibra poc acostumat a ser un actor secundari, però el més important és el rendiment de l'equip, l'èxit col·lectiu, els títols. I, per tant, el suec ha d'obrir espais i treballar els mecanismes d'atac com ho feia el primer dia. Cal un procés per adaptar-se al sistema i molta humilitat per assumir el nou rol de complement. Ha caigut el primer avís. Cal espavilar…