Donar pel sac…

1. Sor­teig

L'eli­mi­nació euro­pea del Real Madrid i el Sevi­lla ha pro­vo­cat un pro­blema ter­ri­ble en alguns alta­veus de la capi­tal de l'Estat. I ara què? Quin posi­ci­o­na­ment s'ha d'assu­mir? Quina és l'estratègia de comu­ni­cació a par­tir d'ara? Seguir les bata­lles de des­pres­tigi cap a l'entre­na­dor Pep Guar­di­ola? Només li ha fal­tat ser esco­llit Català de l'Any! Que es pre­pari! Mun­ta­ran noves cam­pa­nyes arbi­trals amb vídeos de Messi? Pot­ser els vídeos de l'argentí s'hau­rien d'usar amb altres objec­tius… Bé, diran allò de «vamos con el Barça por­que es un equipo español». Ja, ja, ja! Madrid tre­mola. Avui hi ha un sor­teig («tant de bo els toqui el Manc­hes­ter!» deuen pen­sar) per deci­dir la sort de la Cham­pi­ons. I ves per on, tota la repre­sen­tació madri­dista serà Emi­lio Butra­gueño tra­ient bole­tes…

2. Gota malaia

Guar­di­ola va par­lar dime­cres de sole­dat en el camí cap a l'èxit. Entenc que no cal cap vic­ti­misme. Evi­dent­ment el col·lec­tiu arbi­tral no aju­darà (no ho ha de fer) ni els comitès que san­ci­o­nen tam­poc (no ens calen) i encara menys la caverna mediàtica (només fal­ta­ria!). La res­posta per fer front a tanta por­que­ria no és donar mis­sat­ges a la sala de premsa. És evi­dent que Guar­di­ola busca la com­pli­ci­tat de la seva gent i el suport incon­di­ci­o­nal del Camp Nou, mera­vellós con­tra l'Stutt­gart, però la millor res­posta és gua­nyar, gua­nyar i gua­nyar. I fer-ho com ho fa el Pep team: jugant a l'atac, domi­nant, agra­dant, gole­jant… El debat no es tan­carà mai perquè del que es tracta és de ven­dre dia­ris, però la gota malaia de la victòria fa mal, molt mal.

3. Som­niar

«¡Sí, sí, sí, nos vamos a Madrid!» can­tava el Camp Nou dime­cres. Parèntesi: per què el camp del Barça sem­pre canta en cas­tellà? Fins i tot el «¡Cam­pe­o­nes, cam­pe­o­nes!»… Com és que no sabem fer-ho en català? Tanco el parèntesi. És veri­tat que l'eufòria és mala com­pa­nya de viatge per a una plan­ti­lla, però l'esforç pedagògic que fa el Pep amb tota l'afició té mala peça al teler. Amb el que tot­hom té a casa, amb el que veu a fora, amb l'estat del seu país… Pep, amb permís, deixa'ns som­niar! És gai­rebé l'única cosa agra­da­ble que ens queda! I gratuïta!

4. Ibra-Henry

Pot­ser és l'únic debat obert del bar­ce­lo­nisme. El des­a­pa­re­gut Henry acaba d'aparèixer. És una sor­presa perquè no hi era ni tam­poc se l'espe­rava, però ha tor­nat… per jugar de 9. De fet és on ha jugat tota la vida així que és lògic que ho faci amb més ren­di­ment. Les neces­si­tats del con­junt l'havien por­tat a la banda i el resul­tat de l'equip (el que importa) ha estat mera­vellós. El seu (menys impor­tant), pse pse. Ibra­hi­mo­vic va tas­tar ban­queta en la Cham­pi­ons. Ai! Li hauríem d'enviar el mateix mis­satge: ja sabem que Messi marca més gols i que Xavi, Ini­esta, Alves i fins i tot Valdés bri­llen més que un Ibra poc acos­tu­mat a ser un actor secun­dari, però el més impor­tant és el ren­di­ment de l'equip, l'èxit col·lec­tiu, els títols. I, per tant, el suec ha d'obrir espais i tre­ba­llar els meca­nis­mes d'atac com ho feia el pri­mer dia. Cal un procés per adap­tar-se al sis­tema i molta humi­li­tat per assu­mir el nou rol de com­ple­ment. Ha cai­gut el pri­mer avís. Cal espa­vi­lar…